Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Sant Francesc de Sales. 'Ora pro nobis'. El periodisme en emergència química

Sensacionalisme. S’hauran de revisar els protocols d’abordar les notícies retransmeses en temps real, sobretot a suports audiovisuals. La immediatesa, si no s’ha assajat i és a mercè de la improvisació, multiplica errors

ANTONI BATISTA

Whatsapp
ANTONI BATISTA

ANTONI BATISTA

Demà és Sant Francesc de Sales, patró dels periodistes. Alguns, sobretot de nativitats digitals, ignoren que abans dels dies commemoratius d’efemèrides i personatges, que Mr. Google ens anuncia via Doodle quan tot just ens connectem, el cristianisme va posar sants i santes a cada dia de l’any.

Francesc de Sales (1567-1622) té més meritocràcia per a ser patró de periodistes i escriptors que la que cal per al ministeri de Sanitat. Però la tradició mediàtica cristiana la podem remuntar a sant Lluc, que també era probablement metge, i que escriu els seus textos amb claríssims o clarividents metodologies periodístiques. Els Fets dels Apòstols són magnífiques cròniques i al pròleg del seu evangeli exposa clarament que vol «posar en ordre un relat sobre els fets perfectament acomplerts», i citant fonts fidedignes: «tal com ens ho transmeteren els qui des del principi en foren testimonis oculars i han esdevingut garants de la paraula». Rebla el codi deontològic assegurant que escriurà «amb precisió i de manera ordenada». Hi ha una magnífica traducció al català, en edició bilingüe al costat del grec original, de Josep Rius-Camps i Jenny Read-Heimerdinger, titulada Demostració a Teòfil. Evangeli i Fets dels Apòstols segons el còdex Beza (Fragmenta Editorial, 2009).

Això, remuntant-nos allà on va començar la història que comptem en relació amb el naixement de Jesús de Natzaret. Si retornem a passats més pròxims, sant Antoni Maria Claret (1807-1870) –el meu sant!– va desenvolupar un moderníssim concepte de mass media, les edicions claretianes van ser best-seller i va enunciar que «la premsa és el primer poder» just quan Moisei Ostrogorski la situava al quart lloc del sistema democràtic.

Veient per quins viaranys transita el periodisme, podríem dir que als professionals que, seguint Billy Wilder, hem triat aquest ofici per comptes de ser pianistes en un bordell –en el meu cas això fins i tot podria ser versemblant per la banda del piano com a forma de guanyar-me la vida– només ens queda resar. I, és clar, encomanar-nos a sant Francesc. Fa anys, quan jo era a La Vanguardia, els de la Coca-Cola ens felicitaven amb un piscolabis regat amb les seves magnífiques anyades de begudes refrescants de tots els colors i graus d’ensucrat i cafeïna. L’últim motiu de pregària és ben trist i actual: l’accident de la petroquímica. El periodisme de proximitat ha excel·lit, amb un destacat paper del Diari, que ha fet tots els honors a l’empadronament de la seva capçalera, com els va fer Tarragona Ràdio. Però s’hauran de revisar molt els protocols d’abordar les notícies retransmeses en temps real, sobretot a suports audiovisuals. Diria que també a les xarxes, però les xarxes, a l’abast de perfectes incompetents i mestretites, les dono per perdudes.

Magnificació de la desgràcia

La immediatesa, si no s’ha assajat i és a mercè de la improvisació 
–allò dels «problemes del directe»– multiplica errors, és propensa al sensacionalisme, sigui de la magnificació de la desgràcia, sigui del seguidisme de fonts interessades en restar importància als desastres i protegir-se de les asseguradores dels damnificats. Quan demonització i angelització –atès que aquest article va de metafísica– s’encavalquen i es creuen, els receptors televidents o radiooients poden entrar en episodis d’esquizofrènia d’etiologia periodística: que si toxicitat o innocuïtat, confinament o no confinament, barri o pobles, radi de metres o de quilòmetres, danys col·laterals d’una pedrada o d’un obús. Per no dir com l’oralitat intenta emplenar buits de manca de recursos allargant cacofòniques vocalitzacions en «aaaaaaaaaa» i en «eeeeeeeee» per fer temps entre paraules.

Sant Francesc, ora pro nobis: ens hauràs d’ajudar a situar el periodisme en aquestes coordenades en les quals estem sotmesos a la competència deslleial dels indocumentats, i als que volen consumir cultura sense pagar, menystenint la feina dels que l’escrivim o la canten. Els professionals que hem estudiat i acumulat experiència estem preparats per afrontar el periodisme digital; no s’enganyin, que no és aquest el problema: el problema és si els nous clients saben apreciar la pantalla com els seus pares i avis sabien apreciar el paper, començant per retribuir la feina que estan consumint, que els manté informats, els serveix a taula opinions diverses i els enriqueix les qualitats de la ciutadania.

A tomb de l’accident al complex de la petroquímica i la premsa, val la pena de ressaltar també la cara oculta dels mitjans, la dels gabinets de premsa i comunicació institucionals, que tanmateix a vegades obliden que són un servei públic de tots els comptepartícips que els hi paguem la nòmina, generalment gens migrada, dedicats fonamentalment a vetllar per la bona imatge dels seus caps. S’ha criticat bé, però potser no prou, el tracte que la Generalitat va dispensar als mitjans locals. De manera que, al final de la pregària, bon sant Francesc, apiada’t de les víctimes de les opacitats de la comunicació institucional i il·lumina els seus despatxos. Amén.

* Periodista. Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música. ‘Clandestins’ és el seu últim títol.

Temas

Comentarios

Lea También