Sant Jordi. Aprofiteu per escriure i per llegir i no oblideu sentir-vos lliures

Des de ben petita, potser als cinc o sis anys, sabia que de gran hauria de ser escriptora. Entre els disset i els vint-i-quatre anys vaig intentar abandonar aquesta idea, però ho vaig fer amb la consciència que estava forçant la meva veritable naturalesa i que tard o d’hora hauria d’haver d’establir-me i escriure. Llibres? El que fos. Hauria d’escriure sobre alguna superfície i sobre alguna cosa. Tenia l’hàbit de la nena solitària, és a dir, d’inventar històries i mantenir converses amb persones imaginàries, i crec que des del primer moment les meves ambicions literàries es barrejaven amb la sensació d’estar aïllada. Sabia que tenia una facilitat amb paraules i un poder per enfrontar-me a fets desagradables i sentia que això creava una mena de món privat en el qual podia recuperar-me pel meu fracàs a la vida quotidiana. Tot i això, el volum d’escriptures serioses (és a dir, seriosament intencionades) que vaig produir durant la meva infantesa, la meva adolescència i la meva joventut no ascendiria a mitja dotzena de pàgines. Vaig escriure el meu primer conte als onze anys. No en recordo res, excepte que es tractava d’una casa fosca amb una porta que grinyolava i una presència real però invisible. De tant en tant, ja una mica més grandeta escrivia inicis d’històries. Era bona fent els inicis. Però la cosa es quedava en aproximacions a les palpentes en els mons que jo intuïa perfectament, darrere les paraules. Aproximadament dues vegades vaig intentar una història curta que va ser un terrible fracàs. Aquest va ser el total de la possible obra seriosa que realment vaig deixar en paper durant tots aquells anys. No obstant això, durant tot aquest temps em vaig dedicar en certa manera a escriure. El meu cap no parava d’escriure i una veu no feia més que relatar històries. Es tractava de la composició d’una «història» contínua sobre mi, una mena de diari que només existia a la ment. Crec que aquest és un hàbit habitual d’altres escriptors. Tots sembla que porten dins un lloro que no calla. Tot i que havia de buscar i cercar les paraules adequades, semblava fer aquest esforç descriptiu gairebé en contra de la meva voluntat, sota una mena de compulsió de fora, era un recurs necessari, imperiós. Una mena d’estratègia de supervivència. Suposo que la ‘història’ havia de reflectir els estils dels diversos escriptors que admirava a diferents edats, però, pel que recordo, sempre tenia la mateixa qualitat descriptiva meticulosa. 

«Per què es comença a escriure? Perquè et sents incompresa? Potser perquè el que penses mai és prou clar quan intentes parlar? Perquè vols reformular el món, acceptar-lo i retornar-lo de manera diferent? Perquè tot s’utilitzi i no es perdi res? Perquè és una cosa que s’ha de fer per passar el temps fins que una sigui prou gran per experimentar les coses sobre les quals escriu? 

Una persona que vol convertir-se en escriptora està boja, però és de l’única forma en què podrà experimentar la llibertat absoluta

Una persona que vol convertir-se en escriptora està boja, però és de l’única forma en què podrà experimentar la llibertat absoluta. Potser per això s’escriu. Potser per això es llegeix. 

Bona diada de Sant Jordi. Aprofiteu per escriure i per llegir i no oblideu de sentir-vos lliures. 
 

* Periodista. Nascuda a Tarragona, Natàlia Rodríguez va començar a exercir eal Diari. Va treballar a la Comissió Europea i col·labora a diversos mitjans. Viu entre París i Barcelona.