Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Sense festival d’estiu... però ens interessa molt la cultura

A pitjor. Fa més de 40 anys, apreníem les primeres lliçons de l’ofici a les nits del Camp de Mart, mentre cobríem aquells espectacles únics. Érem feliços de veure’ls amb la muralla de fons com a teló imbatible

Frederic Porta

Whatsapp
Sense festival d’estiu... però ens interessa molt la cultura

Sense festival d’estiu... però ens interessa molt la cultura

Curiós, que no ho diguessin abans de les eleccions. Però les coincidències no existeixen, oi? Per tant, els tarragonins hauran de resignar-se a viure la canícula sense Festival d’Estiu.

Enguany, dediqueu el lleure a altres qüestions, que els nostres representants polítics han decidit negar-vos les postres. Coneixeu la suposada raó: els diners reservats a la cultura han de sufragar les obres del Teatre Tarragona per coincidir en la partida pressupostària.

Després, no ens faltaran discursos de pomposes frases sobre la transcendència de la cultura, així, a l’engròs. Quasi tan vital com uns Jocs de la Mediterrània, imagineu si la valoren. Dies enrere, en certificar que l’havien fet grossa, va sortir una regidora en funcions amb aquest gruix protocol d’excuses que tan bé dominen per dir-nos que no, que això no anirà així. No us esforceu en demanar satisfaccions. Ja diuen que el panorama, sempre, pot anar a pitjor, enrere com els crancs.

Fa més de quaranta anys, apreníem les primeres lliçons de l’ofici a les nits del Camp de Mart, mentre cobríem aquells espectacles únics, amb els millors artistes en gira. Delerosos, érem feliços de veure’ls amb la muralla de fons com a teló imbatible.

La visió d’aquelles obres negades durant la resta de l’any ens augmentava l’autoestima. Oportunitats fantàstiques per xalar de valent amb artistes de volada malgrat, acabats de sortir de la dictadura, ens manquessin equipaments. Des d’aleshores hem fet un llarg camí per tornar al punt de sortida. Nits al ras sense aliment per a l’ànima.

El nou consistori es traurà les puces de sobre per evident manca de responsabilitat en el desori i els ja vells gestors s’han doctorat en el discutible art de donar tota mena de pelegrines excuses. A ells, què els hi expliques. Sobretot, quan el votant continua fent-los confiança a les urnes. No hi ha diners per a cultura? Doncs no n’hi ha, que reconèixer la responsabilitat en la pífia no s’estila entre la classe política local. 

Vaja, quina llàstima, això de l’esfondrament del sostre al Teatre Tarragona. Ah, el vell cinema, aquella variant d’obra de la seu que no s’acabava mai, com és dissortada norma de qualsevol iniciativa afrontada en els darrers lustres des de la plaça de la Font. Podríem recordar que fa quatre dies mal comptats des de la seva inauguració, però igual ens falla la memòria. 

Criticar sobrats de raons resulta ja un esport de risc perquè, a sobre, acostumen a fer-se els ofesos si algú els etziba que van despullats. Però hem d’insistir que sempre existeix l’alternativa de fer les coses com cal, petició gens impossible. Però no passarà res perquè mai no passa res, a Tarragona. Ens hi hem acostumat, ens resignem a no traure mai l’aigua clara. 

Aquestes inèrcies fatals, aquesta perpetuada manca de capacitat per evitar relliscades catedralícies mostra avui una sortida ben visible a l’atzucac. Tant de bo s’acabin ràpidament les converses, les negociacions per formar un nou equip de govern. Això és política, sí, i el moment obliga a pactes que afecten varietat de forces i sensibilitats. A la italiana, precisant que el concepte no té per què resultar negatiu. Que acabin de parlar, que s’avinguin ràpidament i obrin les finestres, que corri l’aire.
No som capaços de dimensionar la falta que fa canviar de cares, actuacions, gestos, pensar en motivacions, energies renovades i altres avantatges que tant necessita la ciutat, gairebé com l’aire que respira. No hi ha res pitjor que conformar-se, que llençar la tovallola per no exigir que les coses es facin bé. No és tan difícil.
En una altra paràbola del moment, el Nàstic sembla apostar per la gent de casa, la saba renovada, després de 88 fitxatges en tres anys i emprar 42 futbolistes el darrer curs. Al·leluia, ja tocava que un raig il·luminés les seves consciències i decisions. Tret que no pensem malament, tret que creiem, tornem-hi, que això del descens del club i del Festival d’Estiu és només simple fatalitat, desgràcia puntual gens imputable a ningú. Res d’això. Demanar responsabilitats hauria de ser obligació, no una utopia.

Periodista. Frederic Porta ha estat periodista a diversos mitjans durant els últims quaranta anys. Escriptor de llibres sobre la història del Barça. El millor encara està per arribar, segur. Etern aprenent.

Temas

Comentarios

Lea También