Sobre cants, pregàries, rituals i sermons. La missa segons cada mossèn

L’any 1990, el professor José María Valverde (1926-1996) va ser justament honorat amb el Premio Nacional de Traducción, que atorga el ministeri de Cultura. L’acreditava una reconeguda obra amb clàssics alemanys (Hölderling, Goethe...) i anglesos (Shakespeare, Dickens, Joyce...), i el distingia un compromís antifranquista que el va enviar uns quants anys a l’exili. Amb motiu del guardó, el vaig entrevistar, ja recuperada la càtedra d’Estètica de la Universitat de Barcelona. En preguntar-li si estava satisfet d’alguna traducció en especial, m’esperava que esmentés el complicadíssim Ulisses, però no: del que estava més orgullós era d’haver traduït al català i al castellà les breus paraules de la Consagració, el moment culminant de la missa o el sentit mateix de la missa.

El doctor Valverde, de conviccions cristianes, valorava que li haguessin encarregat aquelles frases que segons la tradició catòlica fan la transsubstanciació del pa i el vi en el cos i la sang de Jesús. Penso en el doctor José María Valverde i el seu respecte escrupolós per la fidelitat a les paraules del Crist i al sentit que les envolta, quan assisteixo a la pertorbació d’interferir-les amb cants que malmeten la intimitat que vol el moment de major recolliment. Cap dels grans compositors de misses ha gosat de posar notes a la Consagració, de Mozart i Beethoven a Franck i Perossi. Com a molt, en aquests episodis intensos de la summitat eucarística, l’escolà feia sonar amb moderació la campaneta convidant a la veneració.

No aniria malament que els capellans aprenguessin nocions de teoria de la comunicació

Probablement, poc abans d’arribar aquí, el ritual de donar la pau s’haurà convertit en un show d’anar amunt i avall, de trobar-te amb mans que més que encaixar pengen i els seus propietaris ni et miren als ulls mentre sona una comparsa de palmeros titulada Mans a les mans, com si no hi hagués bellíssims Agnus Dei al repertori universal. Que n’és d’important la música a la litúrgia! Hi ha un meravellós repertori d’excel·lència que la travessa a través de la història, però sovint el deixem enrere i es canvia a la baixa per productes de qualitat dubtosa. Amb permís de Ravel, em permeto assegurar que val més una bona missa resada que una mala missa cantada.

Diria que un altre dèficit que caldria repensar és el costum d’aprofitar el sermó dominical per impartir doctrina als nens que es preparen per a fer la Comunió. Estic convençut de la bona intenció d’aquesta praxi, però a la canalla ja la tenen a catequesi mentre que, en canvi, la majoria de feligresos només escolta els comentaris a la paraula de Déu els diumenges. El registre infantil no és el d’aquest target. Oportunitat perduda de potenciar «el» missatge de les lectures allà on es congrega el màxim nombre de receptors. No aniria malament que els capellans aprenguessin nocions de teoria de la comunicació, perquè, si bé el discurs el tenen, a vegades es perd perquè no saben transmetre’l.

La litúrgia té un paper cabdal en l’espiritualitat, ho saben totes les fes i totes les religions i fins i tot ho saben les polítiques que la copien dessacralitzada. «El sentit etern» sovint comunica més amb els llenguatges no verbals. Remeto les cometes al llibre, tan breu com interessant, L’esperit de la litúrgia (Pòrtic, 2011), del teòleg Romano Guardini (1885-1968), traduït al català per Xavier Moll, amb una bellíssima introducció del pare Cebrià Pifarré (1940-2016), monjo de Montserrat. I la inspiració del gran Agustí d’Hipona, del qual vaig aprendre la música de la paraula i el paper dels sentits com antenes de l’ànima en la voluntat de sintonitzar el dial de la transcendència.

Rectors excepcionals

Per fortuna, a la parròquia de Sant Pere Apòstol de Torredembarra, he tractat rectors excepcionals, que vull representar en l’actual, mossèn Joaquim Gras, canonge de la Seu de Tarragona, que afegeix el bon criteri d’introduir el gregorià davant les feligresies multilingües de l’estiu, i la Missa d’Angelis que tria té una profunditat espiritual impressionant. Sovint, al final, entona –mot bé!– la Salve també gregoriana davant la imatge de Maria, i de passada li rescabala un culte d’hiperdulia que sempre m’ha semblat que és massa curt a la missa. Sort del quasi silenci reverencial de l’«et incarnatus est» del Credo.

* Periodista. Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música. ‘Clandestins’ és el seu últim títol.