Tardor inevitable

Què passarà l’1-O? Incògnita. Tanmateix, dues coses són segures, una: l’endemà serà dia 2 (continuïtat). L’altra: s’esdevingui el que sigui el dia 1, el processisme ho qualificarà d’èxit apoteòsic, testimoni i preludi d’imminents futurs de glòria (quins grans publicistes).

Més enllà d’evidències facilotes, una anàlisi situacional de la qüestió no dóna bones notícies al procés. Podem constatar que l’actual ofensiva independentista, activa des de fa cinc anys, ha fracassat en tres aspectes clau, imprescindibles, sense els quals la materialització efectiva d’una nova República esdevé impossible. És a dir: manca de suport exterior, suport altament majoritari de la societat implicada i, tres, minoria activista en estat permanent de mobilització que executi una pressió constant al carrer, a tot el país. Vejam.

L'ofensiva independentista ha fracassat en tres aspectes clau: el suport internacional, el suport altament majoritari de la comunitat implicada i la minoria activista en mobilització constant

Suport internacional: a desgrat de tota la fanfàrria triomfalista desplegada per a ocultar-ho, la gestió del minister Romeva només ha aconseguit el suport de dos partits d’ultradreta europeus: La Lliga Nord i un grup finlandès encara menys creïble. Mai cap secessió unilateral ha triomfat si no ha tingut darrere el suport actiu d’una o més potències estrangeres, doncs ni una. 

Suport altament majoritari de la comunitat implicada: indubtablement el secessionisme té un suport enorme, com ha quedat demostrat tant pel seguiment massiu de les successives diades ‘processistes’ com per l’alt suport electoral de les candidatures amb declarades afinitats secessionistes. Però aquest seguiment té almenys dues febleses de mal remei. Per una banda no tan sols no s’acosta a uns còmodes dos terços de l’electorat sinó que ni arriba a la meitat! Per l’altra, a desgrat de l’independentisme declaratiu, molts ciutadans no deixen de sentir-se vinculats amb certa concepció d’Espanya. Per tant, poden trobar-se còmodes davant alternatives a la secessió que respectin la identitat catalana i reparin les humiliacions sofertes. Que ambdues qüestions siguin més una ficció creada per la propaganda que una realitat contrastable no importa. Una porció notable de l’independentisme és encara reversible (va a més).

Està disposada la societat catalana a rebentar el país? No és impossible, però sí difícil

Minoria activista en mobilització constant: no es tracta d’un simple voluntariat per a penjar estelades, repartir tríptics i coses així. Cal omplir els carrers amb una guerrilla urbana permanent, amb pocs escrúpols per a cometre actes delictius si cal. Això no ho vol l’independentisme? Potser no, però ho necessita, a la vista de com han funcionat casos semblants pel món. És possible que aquest setembre s’intenti fer quelcom semblant, vagi a saber si ‘ocupar’ el Parc de la Ciutadella o mil perfomances alternatives que els estrategs de l’ANC i l’OC siguin capaços de tirar endavant. N’hi haurà prou? Cinc mil acampats entorn del Parlament (no en caben més, encara que la Guàrdia Urbana en comptarà 30.000, TV3 50.000 i la Rella del Lluçanès 90.000), fent escàndol i amb cobertura extraordinària de les càmeres de la tele pública (amb permís del calendari de Lliga, espanyola per cert), no són suficients per fer el fet. Són insuficients fins i tot els sectors més durs del cupisme, l’aspecte rodonet i aburgesat del qual fa témer que només s’inclinin a practicar la revolució en horari limitat, descans setmanal i vacances garantides. Poca pólvora per a tanta metxa.

De tot plegat, se’n deriva que el fracàs del processisme sigui inevitable? No, de cap manera. El procés podria aconseguir el seu programa de màxims si és capaç de desestabilitzar perillosament la convivència a Espanya. Està disposada la societat catalana d’avui dia, després de quaranta anys d’acceptable prosperitat i de convivència democràtica (l’única que hem conegut tots), a rebentar el país? No és impossible, però serà difícil, per sort.

La tardor acabarà arribant. També per a determinats jugadors avantatjats disposats a seguir amb un ‘farol’ molt més enllà de les seves forces.