Tens 96 noves notificacions: El control dels missatges instantanis

Quin és l’últim missatge que heu rebut per whatsapp? Era de feina o personal? Escrit o nota de veu? A títol individual o d’un dels grups actius que tens? Et feia una pregunta o us enviava un vídeo? Era una foto? Quanta estona fa que no el mires?

Una de cada tres persones mira el mòbil més de cent vegades al dia, cada deu minuts si no comptem les hores de son. El percentatge baixa amb els menors de 25 anys, una vegada cada set minuts. La pandèmia ha incrementat el temps que passem davant de la pantalla per raons òbvies, a falta de contacte físic i personal, tirem de virtual. Tenim un problema, però, si fem el mateix malgrat que tinguem una persona al davant. L’acudit del guionista Àlex Martínez Vidal de fa uns dies definia perfectament aquesta malaltia que ens afecta. Un personatge li deia a l’altre: –Mira!– assenyalant el seu mòbil –està en directe!– .L’altre li contestava: –I jo també!–. Hi ha qui sent pressió per contestar, mirar i respondre als estímuls que arriben del mòbil de forma immediata.

El Whatsapp és la tercera aplicació més baixada després de Facebook i Instagram, finestres obertes a l’exhibició total i a la necessitat absoluta de rebre likes per alimentar un ego cada vegada més afamat.

Si un dia teniu temps, molt de temps, reviseu el vostre whatsapp, compteu quants grups inactius hi teniu, probablement a la majoria hi sereu només vosaltres, abandonats amb les últimes converses d’un esdeveniment que ni recordeu perquè es va crear.

Darrerament potser heu notat una reactivació d’aquells que fan servir llistes de distribució per fer arribar els seus missatges a la màxima gent possible, ara toca la política i la propaganda electoral. En general hi ha poca tolerància entre els integrants dels grups. Si algú se surt del tema pel qual es va crear, els mals humors, les baralles i les marxes abruptes sense comiat estan a l’ordre del dia. Un altre detall que em fa molta gràcia és la mescla de temes i emocions que s’encavalquen i xoquen frontalment. Després d’un missatge de suport arriben fotos tipus negre de Whatsapp, aquesta és la riquesa d’una comunitat virtual en què queda palès que cadascú va a la seva tant o més que a la vida mateixa.

I què me’n dieu del qui envien notes de veu infinites? Gravacions de quatre minuts que no obres perquè has de trobar el moment per dedicar-t’hi en cos i ànima. Això quan no hi ha cinc o sis missatges seguits amb notes que passen dels dos o fins i tot sis minuts. Però no els truquis que no contesten. I entren en pànic quan cau l’aplicació, però no els truquis que no tenen temps. Recentment he descobert un terme que es refereix a la dependència que tenim dels mòbils. Es diu nomofòbia, la por irracional que apareix quan ens oblidem el telèfon, no el tenim a la vora o ens quedem sense bateria. El millor, però és la solució que donen per controlar l’addició. Una app! Sí! Una app que permet gestionar el temps que passem davant la pantalla. Bravo! És com patir ludopatia i et regalin un bitllet per anar a Las Vegas. Ai que bé que estem quan fa hores que no agafem el mòbil i no l’hem trobat a faltar (cara somrient).

Montse Llussà va néixer a Reus, on va començar la seva trajectòria radiofònica. Treballa al ‘Versió RAC1’. Veu d’espots i programes a Canal Reus, TV3 i TVE. Graduada en logopèdia, és professora de veu a Blanquerna.