Tornarem a vèncer

És aquest un any atípic, arreu del món. La pandèmia ens ha trencat tots els esquemes, ens ha trasbalsat les vides i ens obliga a fer coses –gairebé totes– de manera diferent. També la Diada la fem de manera diferent. I això no només en l’aspecte més extern, de fer actes públics més o menys multitudinaris. Si cada any hem de llegir la Diada d’acord amb el context, per no convertir-la en una relíquia històrica, enguany amb més raó. 
Aquesta és la Diada de l’any de la Covid. Si històricament la tradició popular anava anomenant els anys («lo mal any primer»), aquest seria l’any de la Covid. Un any en què vam superar una primera onada molt dura, molt cruel, amb un cost altíssim en vides humanes, i ara estem afrontant nous embats. Aquest cop, ho podem fer amb l’experiència i el coneixement adquirits, que ens estan ajudant molt significativament a tenir un impacte menor. En tots dos casos, ho hem pogut superar gràcies a l’esforç de molta gent, de molts col·lectius, que es mereixen el nostre agraïment immens: el personal sanitari, en primeríssim i destacadíssim lloc, i també tot el personal que ha tingut cura de la gent gran en residències o en domicilis, un col·lectiu, aquest darrer, sovint invisible, precari, molt majoritàriament femení. Aquestes característiques ja ens assenyalen per on haurà d’anar el futur. Assenyalem també els col·lectius del personal de neteja dels hospitals i dels CAP, i de les residències, i de l’espai públic. També invisible i sovint precari i femení, i també crucial per haver pogut superar aquestes fases crítiques. A tots, a totes, moltes gràcies.

Hi ha d’haver un abans i un després. Que ningú es pensi que passada la pandèmia –que passarà– tornarem a estar com estàvem. Ni hi tornarem, ni podem tornar-hi, ni volem tornar-hi. Aquest sotrac ens ha sacsejat de dalt a baix, ha posat de manifest moltes falles i, si bé també ha tret el millor de molta gent, ens ha imposat el deure de canviar moltes coses. 

I ho farem. Hem començat amb mesures urgents per parar el cop, però pensades també en clau de futur, de continuïtat en un canvi estructural. La contractació de milers de mestres o l’impuls de l’atenció primària amb una inversió de prop de 300 milions d’euros en són senyals evidents. 

Però no ens aturem aquí. El Govern treballa intensament, de fa mesos, de cara a aquesta nova etapa, amb nous reptes i noves necessitats. Davant de cada repte, una proposta; davant de cada problema, una solució. Com es diu a l’altra banda de la Mediterrània, preparats pel pitjor i treballant per al millor. No ens rendirem, i no només no ens rendirem, sinó que guanyarem. I guanyarem tots, perquè si no hi som tots, si deixem algú enrere, no hauríem guanyat. I segur que guanyarem. 

No serà fàcil ni ràpid. Durant força temps conviurem amb el virus, tindrem ensurts i rebrots. I, tot i així, no ens rendirem. Conviurem amb aquest neguit i viurem amb l’esperança d’un futur millor, que només vindrà si el construïm plegats. 

Per què és oportú aquest missatge en un 11 de Setembre? Perquè el país no es va rendir, no es van rendir. Davant l’ensulsiada de l’11 de Setembre, van treballar pel futur, per un futur propi, el construït per ells mateixos i no l’imposat. Al llarg del temps, no ens hem rendit, i ara mateix, un grup d’homes i dones, a la presó i a l’exili, en són una mostra. Des d’aleshores, amb encerts i amb errades, amb avenços i retrocessos, s’ha fet una bona part del camí del redreç nacional. Aquest esperit de persistència, de no rendir-se, d’entomar el malfat i tornar-s’hi i continuar, és el nostre esperit. No ens rendirem i tornarem a vèncer.