Totes les cartes del dia

Las fiestas de Sant Magí, Santa Tecla y el incivismo

Sin duda una de los secretos y una de las verdades que más incomodan al partido gobernante y a la política de cultura es la controversia acerca de las fiestas de Sant Magí y ahora las de Santa Tecla.

Las quejas de los vecinos son numerosas y no son atendidas. La situación empeora y los actos incívicos avanzan a pasos agigantados. No se respeta nada, ni a nadie y el desorden es total.

Y está plenamente justificado: la Policía Local no existe, dejando el campo libre al incivismo, al botellón. Las esperanzas que teníamos depositadas en los nuevos políticos, convencidos de que con ellos se iba a producir un cambio favorable a nuestros maltratados vecinos, se están desvaneciendo rápidamente, debido a que siguen la estela de un pacto político enquistado de hace años, los cuales vemos que nos discriminan a los vecinos de la Parte Alta, en que no se cumpla la normativa y a poner orden.

Parece increíble, pero es cierto, seguimos peor que antes, por la incuria de los antiguos y nuevos políticos encargados de hacer cumplir la ley y poner orden en todo incivismo que nos encontramos los residentes de dichas calles abandonándonos, permitiendo, maltratando y pisoteando nuestros derechos y libertades del bienestar en la Parte Alta.

También en prohibir a los menores que lleven colgando la típica garrafita de la mamadeta. Y termino diciendo que la proliferación de orines en las callejuelas de la Part Alta donde la fiesta no está allí, donde sumamos la acumulación de envases vacíos y botellas rotas que deja tras de sí el habitual botellón en la plaza dels Nazarets, la suciedad y el vandalismo, también tienen presencia en las fiestas. Es difícil hasta caminar encontrándote grandes charcos de meadas.

Joan Carles Ferré

(Tarragona)

La porta de Sant Miquel

Quan es va restaurar la capella de Sant Miquel de la Catedral va aparèixer una porta que es va relacionar amb la porta dita «dels fillols», per on entraven els nadons per dur-los a batejar, i així s’ha transmès tant per escrit com oralment. Ara voldria proposar una altra hipòtesi sobre aquesta porta. La capella del baptisteri, que és quasi bessona amb la de Sant Miquel, té una porta lateral que és igual que la porta trobada en aquesta última. Tenint en compte aquest detall, llenço la hipòtesi, mentre no hi hagi cap altre indici, que aquesta porta recentment descoberta fos l’entrada de la sagristia de la capella de Sant Miquel i derruïda quan es va construir la de Santa Tecla.

Joan Pere Cadena

(Tarragona)

Pisos turístics, faig memòria

Corria l’any 1966 i el boom turístic havia començat. Immediatament en pic començava el mes de juliol i molt més durant l’agost, els hotels de Tarragona –Europa, París, Bea, Imperial, Internacional, Pensió Catalònia, etc.– venien les habitacions.

A Tarragona una colla de jovenots, entre els quals el meu germà i jo, ens assèiem al voltant d’aquests hotels i fondes a l’espera que un turista sortís decebut perquè no hi havia habitacions lliures. Moltes vegades ni els deixàvem entrar dient-los: Hotel complet, maison particulier? Hotel full, private house?

Sovint els mateixos recepcionistes els deien que nosaltres els trobaríem una solució. Eren els moderns pisos turístics? Potser no, encara que alguna família els llogava un pis que tenien buit, però les cases particulars gaudien d’un ingrés afegit per a compensar la migrada economia de l’època, i nosaltres rebíem unes pessetetes que ens anaven molt bé per passar el cap de setmana.

I no us penseu que tot això era «il·legal» perquè una de les feines que nosaltres teníem era la de dur a la comissaria de policia, on ara hi ha la seu de la Cambra de Comerç, unes fitxes amb la filiació de les persones que s’havien allotjat, i la mestressa havia de tenir enregistrats en un llibre de control totes les persones que hostatjava amb la signatura del «client», una activitat que es repetia any rere any i que «veníem» com un servei més als turistes que ens visitaven.

Fins i tot, a més d’un, ens havien «contractat» a canvi d’una propineta, a fer-los de guies per la ciutat: Catedral, Amfiteatre romà, sense oblidar passejar-los pel Mercat Central i anar a tocar ferro.

No podem tornar a aquells anys en què Tarragona comptava amb 30.000 habitants i on tothom es coneixia. La cosa s’ha engrandit tant que ara cal una regulació oficial. Però penso que si aquella activitat va ajudar l’economia de moltes famílies, ni que fos mínimament, a arribar a final de mes, actualment la situació es repeteix. De la mateixa manera que sempre han existit les cases de «dispesers», aquesta activitat la veig com a necessària per compensar una crisi que està fent estralls en moltes economies familiars.

Raimon Mateu de la Casa

(Tarragona)