Totets les cartes del dia

Una societat més humanitzada

En resposta a l’escrit del Sr.Josep Maria Prats del 27 d’abril:

Benvolgut Sr. Prats,

En cap cas vull oferir una actitud negativa a la seva aportació de voler fer d’aquesta ciutat, una societat més humanitzada; vull creure en el seu bon fer i que tot plegat no és un mer gest electoralista.

De totes maneres m’agradaria fer unes reflexions en veu alta per tal de compartir-les amb vós i amb la resta de lectors/ores.

D’entrada considero poc afortunat el títol del seu escrit, doncs «igualtat» i «no capacitat» (discapacitat) són mots que denoten cert antagonisme, no ho veu així?

Podríem parlar de la no capacitat d’alguns polítics (no em refereixo a vós) a la sensibilitat, o de la no capacitat de certes infraestructures de la nostra ciutat... fins i tot de la meva (pròpia) no capacitat per donar respostes a tot plegat, perquè, coneix algú que estigui capacitat per a tot? Jo... no, ja que tots som persones; en cas contrari, seríem deus.

Potser em quedarà dissonant, però vindria a ser com apartar a aquell que fa nosa. De fet, en la societat del capital que ens ha tocat viure som experts a lloar la mediocritat sentint-nos realitzats creant llars de jubilats, centres especials... Potser hem crescut amb el verb equivocat i en lloc d’«acompanyar» utilitzem el «d’assistir» institucionalitzant les mancances que tenim com a societat.

És cert que, en el seu escrit se’n fa ressò, però crec que caldria fer-ne bandera. Si us plau, no fiquem com a excusa les retallades, ja que una ciutat que programa uns jocs del mediterrani i unes festes majors de luxe se’m fa difícil creure que no compta amb els recursos suficients perquè tothom se senti digne.

Possiblement el handicap rau en la distribució d’aquests, però això potser faria perdre vots (perdoni per pensar en veu alta).

Per concloure, i amb la intenció d’aportar el meu gra de sorra, la taula rodona... Què li diré?, crec que pot ser un altre element distorsionador, un aparell tecnopolític poc creïble.

El voluntariat, així com els acompanyats (el que es coneix com a professionals) estaran sempre al seu costat malgrat la política maldestra. Però potser seria més convenient comptar amb l’opinió dels qui s’intenta ajudar, no seria més fàcil?, o tot plegat seria poc institucional i massa feixuc? Amb tots els ànims de col·laborar i obtenir un altre punt de vista. Una altra mirada.

Carles Clanxet i Gas

(La Secuita)

Agraïment a la Fundació Sociosanitària Santa Tecla

La meva mare M. Lluïsa va néixer i viure a Alcover fins que fa quinze anys, malalta d’Alzheimer, va venir a viure amb mi a Tarragona. Els últims deu anys (s’haurien complert el pròxim 2 de maig) la seva llar va ser la Fundació Sociosanitària Santa Tecla, primer a Llevant i després a Ponent. El 23 d’abril, Diada de Sant Jordi, va morir als 92 anys.

Princesa del silenci, fou estimada i cuidada amb professionalitat i delicadesa per tot el personal. Quan va arribar el Drac per emportar-se-la, aquella princesa que semblava feble li va plantar cara amb força i la lluita va ser ferotge. Aquests últims dies és quan més s’ha fet palès el funcionament de la 4a planta de Ponent, que supera l’excel·lència. Moltes gràcies per estimar i cuidar a la mare com ho heu fet.

Gràcies també pel suport i atencions que ens heu dispensat als familiars acompanyants aquests últims dies. Vull destacar la professionalitat i sensibilitat extrema de la seva metgessa, la Dra.Begoña Urdin.

Dra. Begoña, li faig arribar el meu profund agraïment per haver intentat pal·liar el patiment de la mare i haver fet tot el possible per proporcionar-li una mort digna.

Lluïsa Fuguet Busquets

(Tarragona)

Necessito una furgoneta

Sóc autònoma i avui no puc més. En dedico al repartiment de premsa treballant de dilluns a diumenge i el meu mitjà de treball, ha mort. Cada mes la furgoneta m’ha donat molts problemes: frens, discos, motor i ara fa tres dies que la van portar al taller i avui m’ha tornat a deixar tirada i el mecànic en diu que és el motor.

Sóc autònoma, no arribo per pagar a hisenda, la seguretat social, el gasoil, el menjar, la hipoteca, les coses per als meus nens... i ara en veig sense feina perquè no puc ja pagar ni més arranjaments i, a sobre, el banc passa de tot... què faig ara? Tinc 2 nens i molta por. Al meu cap no li importa gens que després d’uns 14 anys treballant ara em passi això.

Necessito una furgoneta per treballar, però no tinc res de diners, i no sé què puc fer. Plorant no arreglo res, però tinc por, molta por, i això que sóc una dona de 44 anys...

Isabel Méndez

(Tarragona)