Tots som Charlie?

La barbàrie comesa a la seu del setmanari Charlie Hebdo va posar sobre la taula el millor i el pitjor de la societat francesa. El pitjor ha estat la constatació que el model d’integració a la francesa no ha reeixit. El millor ha estat l’onada de solidaritat rebuda no només de la resta de mitjans de comunicació sinó de la societat francesa en general. Tot de sobte, la xarxa es va col·lapsar i el #JeSuisCharlie va esdevenir trending topic, disseminat per col·lectius, mitjans i partits heterogenis. Però de debò que tots som Charlie? I és que ser Charlie implica no només compartir la condemna dels fets de Charlie Hebdo, sinó també acceptar la llibertat de premsa (i de crítica a discreció) que el setmanari representava (i que esperem que continuï representant) i, sobretot, entendre que a la nostra societat les normes són iguals per a tothom, la qual cosa no entén d’ideologies, creences religioses o actituds davant la vida.

És evident que els fets de Charlie Hebdo són molt específics del cas francès i que no es pot fer una translació mimètica a Catalunya, però també és cert que posen sobre la taula una problemàtica latent arreu: les dificultats d’integració de determinats col·lectius. I si no, que els ho preguntin als professionals de l’educació i dels serveis sanitaris que han de conviure en entorns on els alumnes/pacients d’origen musulmà són o bé majoria o bé una minoria majoritària i on, agradi o no, la integració no sempre és fàcil.

I és que afegir el #JeSuisCharlie a una piulada està molt bé, és de franc i neteja les consciències, però si de debò es comparteix el seu esperit, la coherència imposa no només condemnar la barbàrie, sinó també acceptar que la integració no sempre és senzilla d’assolir i que, sobretot, la solució no és intercanviar integració a canvi de recular el nostre model social, basat en la igualtat de les persones i la laïcitat. Potser no serà políticament correcte dir-ho, però permetre l’ostentació de determinats símbols d’identitat religiosa i acceptar (ara sí, sense piular) que el recorregut vital dels nois i les noies d’origen musulmà hagi de ser per força diferent perquè així ho volen les seves famílies (és a dir, ells podran continuar estudiant, si volen, però elles ho tindran molt més difícil) no només no integra, sinó que segrega, crea rebuig en ambdues comunitats i alimenta conflictes. Cal reconèixer que hi ha un problema en potència i cal evitar per tots els mitjans que es creïn guetos com ja s’han creat en moltíssimes banlieues.