Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Más de Opinion

'Trileros' de la democràcia

El ´trilerisme´ de la CUP ha estat dir, després i no abans de la votació, que no era vinculant

Josep Moya-Angeler

Whatsapp
'Trileros' de la democràcia

'Trileros' de la democràcia

La CUP va reunir diumenge passat 1.257 dels seus 1.500 afiliats, per saber si s’acceptava donar suport a Artur Mas com a president de la Generalitat. Exactament, 823 van dir que no, i 434 van dir que sí. És a dir, que el 34 per cent li donava suport. Decisió final: no s’ha de donar suport a Artur Mas. La CUP té 10 diputats al Parlament. El 34 per cent són 3,4 diputats que representen la part del partit que sí que vol Mas. Malgrat aquesta deducció democràtica, la CUP diu que els seus 10 diputats votaran contra Artur Mas. Em pregunto on està la representativitat.

Justament, aquests tres diputats votant a favor d’Artur Mas resoldrien el problema que té en aquests moments el Parlament i Catalunya en general. Però es veu que això no interessa als líders de la CUP, que decideixen que l’opinió del 66 per cent dels seus afiliats ha de ser representada pel cent per cent dels diputats. D’això jo en dic jugar a ser trileros de la democràcia, a donar voltes als cubilets fins que s’ha marejat al ciutadà innocent que creia que sí, que es tractava d’un joc net.

Una altra mostra del trilerisme de la CUP ha estat dir, després i no abans de la votació, que no era vinculant. Una manca de seriositat absoluta en un partit que diu ser assembleari i que sembla de xiruca i kumbaià. Mentre, a l’Espanya de les pròximes eleccions generals, hi ha líders de partits –els grans partits– que es neguen a fer debats electorals amb els seus adversaris.

Un d’ells ha dit textualment que «no tengo tiempo», mentre fa de comentarista de futbol a una emissora de ràdio i prepara diverses aparicions en programes frívols de televisió, on no se li faran preguntes incòmodes i mostraran «el seu costat humà» quan el que ens interessa davant unes eleccions és «el seu costat polític». Remouen papers i paraules per amagar-nos que la boleta –el que busquem tots saber on és– la tenen a la butxaca.

Una altra vessant dels trileros polítics és clarament el senyor Montoro, aplaudit per la vicepresidenta del Govern central, no se sap si abans o després de dedicar-se a muntar en globus. Aquí «hasta el más tonto hace botijos».

Ignoren la vicepresidenta i el president que Espanya està pràcticament en estat de guerra, després d’haver pujat al màxim nivell l’alerta policial contra el gihadisme? És compatible anar a El Hormiguero, visitar la casa del Bertín Osborne o comparèixer en el programa de María Teresa Campos, amb una tensió gihadista que es tradueix que en Passeig de Gràcia de Barcelona es patrulla amb les metralletes en posició de tir? A França, el senyor Hollande no surt per televisió muntant en globus mentre la policia patrulla per por a nous atacs.

Bé, he assenyalat Montoro com trilero quan parla del Fons de Liquiditat Autonòmica. Anem a pams: L’Estat recull els impostos de quinze autonomies i els reparteix com vol, parlant de solidaritat. Un cop ho ha repartit –amb desavantatge per a Catalunya– decideix retirar una part d’aquest diner per a crear un fons per si alguna autonomia necessita una mica més. És el Fons de Liquiditat Autonòmica.

Aquests diners se’ls queda l’Estat sense pagar interessos a cada autonomia. I arriba el moment en què Catalunya diu que li cal una mica més de diners. Llavors ve la genialitat trilera de Montoro: «te’ls presto –no te’ls dono– i amb interessos».

I afegeix la vicepresidenta: «El Gobierno acude en ayuda de Catalunya y le paga una serie de facturas». Però, no havíem quedat que són diners retinguts? Diners pagats pels catalans, que corresponen a Catalunya, que no cobra per deixar que els tingui l’Estat i que l’Estat no li dóna, només li presta i amb interessos. No hi ha trileros pels nostres carrers que facin jocs de mans i paraules més enganyoses.

El pitjor és que a la resta d’Espanya, molta, massa gent aplaudeix. I així s’alimenta la llegenda que «Catalunya nos roba». I això, sense parlar de l’escamoteig de xifres de l’atur. Al novembre del 2011 –quan Rajoy va guanyar les eleccions– hi havia a Espanya 4.422.000 aturats.

Al novembre del 2015 n’hi ha 4.149.000. La diferència és una paupèrrima diferència de 27.000 aturats menys (d’aquesta xifra s’han de restar el que segueixen en l’atur però ja no cobren i els que s’han jubilat), un balanç pràcticament neutre i una xifra ben diferent de la que proclama el PP: mig milió de llocs de treball, a més d’una destrucció de 104.300 llocs de treball i la taxa d’activitat està per sota de la del novembre del 2012. Altra vegada el joc dels trileros.

La política és –en teoria– l’art de fer possibles les coses per tal que els pobles prosperin, visquin en equitat i tinguin una vida justa. Atrevir-se a dir que la majoria de les persones que es postulen per a ser diputats al Congreso són polítics demòcrates, és un oxímoron, una contradicció tan impossible com barrejar oli i vinagre.

Fins i tot els polítics de bona fe que volen ser útils a la societat acaben sent marginats, no fos cas que les seves idees prosperessin, perquè en aquestes terres el que fascina i dóna bons resultats és saber manegar bé la boleta i amagar-la com fan els trileros.

Temas

  • TRIBUNA

Comentarios

Lea También