Un any per a (no) recordar...

El 31 de desembre passat, mentre ens preparàvem per a un cap d’any diferent, 170 persones van arribar a les costes de les illes Canàries, sumades a les 23.000 persones que ho havien fet al llarg de l’any 2020 i altres centenars de mortes o desaparegudes en les aigües de la ruta canària, intentant arribar al moll d’Arguineguín.

Aquestes són altres crisis no prou visibilitzades. Aquesta crisi, mal anomenada i coneguda com a «crisis de les persones refugiades» és, en realitat, una crisi d’acollida, una crisi dels drets humans i de solidaritat, que malauradament alimentem des del vell continent. L’arribada de persones migrades a les costes europees no és un fet puntual, sinó que des del 2015 ha estat una realitat massa recurrent i malsoferta per la majoria, que normalitza una situació, que tal com va puntualitzar l’Óscar Camps, director i fundador de l’ONG Proactiva Open Arms, el 18 de desembre, dia internacional de la persona migrant, reflecteix com la Unió Europea «prefereix militaritzar fronteres que protegir vides». De fet, més de 30 anys després de la caiguda del mur de Berlín i d’intentar construir la cooperació i llibertat a Europa, el resultat ha estat la construcció d’una fortalesa amb murs de nacionalisme, que alimenta la por i falseja el sentiment de seguretat intramurs, la qual evidentment no es correspon a la realitat: o és que els murs han protegit a les persones de patir altres crisis i emergències, com la de la covid-19, la pobresa, l’ambiental, la climàtica, entre moltes d’altres?

Segons el Transnational Institute (TNI), els Estats membres de la Unió Europea i de l’espai Schengen han construït des dels anys 90 quasi 1000 km de murs, que equivalen a sis vegades la longitud total del mur de Berlín per evitar l’entrada de les persones migrants. El cas més paradigmàtic és el d’Espanya: les tanques de Ceuta i Melilla, que es van construir el 1993 i 1996, respectivament, no han parat d’expandir-se amb l’objectiu d’impedir l’accés a persones migrants de forma legal i segura, fins i tot a persones sol·licitants d’asil. A més, amb el temps, s’han inclòs les «concertines» i les devolucions en calent, per les que el Tribunal Europeu de Drets Humans ja va condemnar a Espanya per la violació dels drets humans.

La veritat és que les fronteres, tant les físiques com les no físiques, són instrumentalitzades ràpidament com una solució viable pel populisme, però que no proporcionen ni seguretat ni protecció, ans al contrari. La militarització de la majoria d’aquestes línies frontereres generen por, inseguretat, aïllament i control vers una aparent amenaça externa imperceptible. Tanmateix, el que més generen és un lucre a costa de les persones que cada dia arrisquen les seves vides, insignificants per les fortaleses, que tanquen qualsevol possibilitat d’esperança d’una vida millor. Amb tot cal recordar que de les més de 25 milions de persones que han hagut d’abandonar forçadament els seus països, el 84% de les persones refugiades es troben en els països veïns, especialment empobrits, lluny de les fronteres europees. On és l’amenaça? El seu patiment és la nostra amenaça? Tot i així, en els darrers cinc anys els països europeus ha destinat milions d’euros per reforçar les seves fronteres i evitar l’entrada de persones. L’objectiu s’ha aconseguit si el que es pretenia era condemnar a unes 20.000 persones a morir al mar i moltes altres a desaparèixer en l’oblit. A més de les fronteres físiques, també s’ha construït les fronteres marítimes, que intenten controlar els fluxos migratoris en el Mediterrani, com les operacions de l’Agència Europea de la Guàrdia de Fronteres i Costes (FRONTEX) o els construïts en tercers països per externalitzar les fronteres amb l’objectiu d’allunyar a les persones migrants i refugiades.

El resultat és que, actualment, milers de persones es troben en terra de ningú, a portes d’una Europa promesa dels valors i dels drets, que rebutja i denega protecció internacional a persones.

Tot i això, els murs no aconsegueixen frenar l’entrada d’unes poques persones migrants, però tampoc el tràfic de drogues ni el crim organitzat transnacional. Així els murs no són una arquitectura de protecció i seguretat de i per les persones, sinó d’un negoci molt lucratiu no prou visibilitzat.

És necessari recordar per no oblidar com solidaris i solidàries podem ser i com és necessari demostrar-ho en totes les crisis que afrontem, sigui en primera, segona o tercera persona. En definitiva, són crisis compartides, de les quals no en som aliens i alienes.

El 2020 ha estat un any per no recordar tot el patiment generat per la pandèmia, però també un any per no oblidar a les persones que més necessiten protecció: siguin malaltes, empobrides o migrades, entre d’altres, que s’enfronten a múltiples murs, construïts políticament, econòmicament i socialment.

Amb l’esperit d’un desig renovat per a l’any nou, sí que cal recordar que no necessitem construir murs per protegir-nos, sinó ponts de solidaritat per cuidar-nos.

Susana Borràs Pentinat: Adjunta al Vicerectorat de Relacions Institucionals, Cultura i Compromís Social de la URV. És professora de Dret Internacional Públic a la Universitat Rovira i Virgili (URV) i a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). És coordinadora del Màster Universitari en Dret Ambiental de la URV.