«Una nit molt llarga a París», ens porta a Israel

Els viatges que hem fet este estiu han estat de trajecte curt. Hi ha qui ha aprofitat per fer una escapada llarga però no ha sigut la conducta habitual. Ha estat un estiu per gaudir dels pobles d’origen o les platges de la infància; també de les segones residències i, en definitiva, uns mesos de pocs avions i escassos quilòmetres. Llegir ens permet que, com a mínim, el cervell pugui fer la volada que haguéssim volgut i, a més, passejar per les ciutats tal com les coneixíem abans de la pandèmia, amb tota la seua activitat.

A mi no m’embarrufa això de caminar pel Parc Güell buit, el vull veure ple perquè sempre estava a vessar. I amb esta voluntat de conèixer món, he marxat a París sense moure’m de casa. Una enganyifa per acabar de satisfer unes neurones que han gaudit el regal de poder ser d’un poble de mar amb varietat de cales, però unes neurones que alhora pateixen per si mai més podran tornar a tenir aquella vida d’aglomeracions i despreocupació que havíem conegut.

I quan entres al terreny de la fantasia és més fàcil començar a concedir els desitjos, no només m’he escapat a la Torre Eiffel, sinó que també he pogut fer d’investigadora criminal. Què dic?! D’espia, he fet d’espia. Que m’he vestit amb unes sabates de tacó d’agulla que no m’han suposat un impediment per aguantar una llarga jornada laboral i passar desapercebuda! Sí, sí, era d’allò que en diuen «de la secreta». L’editorial Salamandra ha traduït al castellà el primer llibre de ficció de Dov Alfon. L’autor, periodista de professió i que fa quatre dies que dirigeix el diari francès Liberátion, va formar part d’una unitat d’espionatge de l’exèrcit d’Israel. No és que al llibre vagi ventilant què va fer a la Unitat 8200 ni quines missions hi tenien, però sí que obre les portes a conèixer com es mouen els fils en un servei d’intel·ligència militar i a saber què significa trobar sobre la taula un sobre ben segellat amb l’etiqueta «Codi Negre».

La novel·la té tots els elements de les històries d’espies, amb personatges que no són el que semblen, gent que malfia, enganys. Tot comença a l’aeroport Charles de Gaulle amb la desaparició d’un ciutadà israelià. Una plantofada amb la mà oberta per als policies francesos: en un dels llocs que hauria de ser dels més segurs i que està ple de càmeres de seguretat. De bon principi valoren que sigui un segrest, tot i que ningú n’ha demanat cap rescat. Que la víctima sigui d’Israel li dóna un aire més enigmàtic a la trama per allò que els europeus som més despreocupats en temes de seguretat, però a Israel ho tenen ben interioritzat! I si no, podeu preguntar-ho a les persones que s’encarreguen de la protecció dels esportistes en competicions internacionals, per posar un exemple d’unes trobades «aparentment inofensives».

No només m’he escapat a la Torre Eiffel, sinó que també he pogut fer d’espia

El llibre em va servir per trucar un bon amic policia i em comentava que, per a Israel, qualsevol lloc és un nucli de possibles atemptats, com ho van ser les olimpíades de Munic. Per això quan desplacen esportistes, polítics o personalitats VIP, fan les pertinents gestions via l’ambaixada i amb contacte amb els responsables policials del país de destí; per tal de dissenyar prèviament la seguretat i els possibles escenaris que poden trobar-se. I quan arriben a lloc forà –posem-hi per cas Catalunya– no trepitgen les instal·lacions si abans no han estat ensumant bé els gossos de la Unitat Canina. I també han de baixar a les clavegueres els de la Unitat de Subsòl, que segellen bé les tapes del clavegueram un cop acaben la revisió, per assegurar-se que ningú les ha manipulades a posteriori. A Barcelona hi ha clavegueres per on podria circular un vehicle. Per descomptat, els Tèdax –que s’encarreguen de detectar i desactivar explosius– també hi fan les minucioses comprovacions, alhora que els GEI s’encarreguen de les alçades (terrats i llocs elevats que han d’estar lliures de franctiradors).

Israel és una altra realitat, una altra exigència i una altra professionalitat. D’un temps ençà, coincidint amb els atemptats a Europa, les papereres d’edificis oficials o amb molt trànsit de gent, com els aeroports, tenen bosses de brossa transparents per poder veure què hi ha a dins. A l’aeroport de Ben Gurion, a Tel Aviv –em comentava el meu amic– no hi ha papereres. Xim pum.

Arribats a este punt, crec que ja queda més clar que en la tria del llibre no hi han pesat més les ànsies de viatjar per París o per Israel, sinó les de conèixer un món llunyà, delicat, i amb un codi molt específic, com és el de la intel·ligència militar i policial i el de la seguretat. No sé si aprendreu a fer el krav magà –una tècnica de defensa personal– amb este llibre, però aprendreu els èxits que aporta la «continuïtat en l’eficàcia».

* Periodista. Nascuda a l’Ametlla de Mar. Autora del llibre ‘Sense Cadàver/Sin Cadáver’. A TV3 informa de notícies de l’àmbit judicial, policial i de la seguretat.