Valero Serer, el privilegi d’haver vist i admirat el gran mite grana

Excel·lent notícia, l’obertura del nou Museu i Botiga del Nàstic just davant d’on es trobava l’antic camp de l’avinguda de Catalunya. Fantàstic això de dedicar-li la porta principal de tribuna a Serer.

Quatre llargues dècades després del traumàtic adéu i mudança a la Budellera, les novetats semblen un immillorable brindis a la nostra crònica sentimental comuna, la redactada en grana esportiu.

No caurem en la sublimació d’afirmar que qualsevol temps passat fou millor. En tot cas, només érem més joves. Llançant la memòria enrere, ben enrere, recordo que, de petitó i des del meu lloc habitual al camp vell, em distreia mirant quanta gent s’aplegava als miradors de les diverses escales del número 22, ben calents a l’hivern i visibles amb la finestra oberta quan tocaven partits a final de campanya o pretemporada.

Contra la seva comoditat, em consolava la certesa que es perdien els gols del meu cantó, just el que els quedava massa a prop. Coses de xiquets.

Maneres de fer ciutat, d’arrelar-nos profundament en l’estima al nostre denominador comú futbolístic. Per al nen que era aleshores, i no devia ser l’únic, la millor estona de la setmana començava en el camí al coliseu, vessant il·lusions i expectatives a cada pas que m’hi apropava. Sota la tribuna que havia estat de les Corts, ensumant aquella fortor de liniment provinent dels vestidors, repassaves a la pissarra l’alineació grana de torn i només buscaves si hi era ell.

Ell, en majúscules, la resta poc t’importava. Era ell qui et podia portar al triomf final, fer-te sentir guanyador. El referent. El superheroi digne de tebeo convertit en humà de carn i ossos. Valero Serer era la millor cara de Tarraco, l’esplèndida plenitud, o això em semblava. No li trobava cap defecte.

La perfecció feta davanter, el goig i la sort de comptar amb un líder digne de figurar a primera malgrat que fóssim, eternament, al pou de tercera. Tothom que estimava i patia pel Nàstic, en impensable unanimitat quan es tracta de la pilota, semblava incapaç de dirigir un mínim retret a l’intocable reforç que cert dia va arribar de Saragossa com si ens hagués tocat la Grossa de Nadal.

Serer ens feia ferms, era el factor que aglutinava i sublimava el nostre bregat amor a uns colors, a una samarreta rematada amb el preciós coll i punys blancs d’aquells anys seixanta. 

La vida ens ha premiat amb la sort d’haver-lo conegut, amb el privilegi d’haver-li agraït la contribució a la causa en textos que hem pogut dedicar-li en el decurs dels anys. Al despatx treballo amb el seu autògraf situat en un lloc preferent. Diuen, i amb raó, que presenciar un partit significa tornar a la inconscient felicitat d’infantesa.

Veure saltar l’onze al camp sota l’himne eixordador de la Marina dels EUA, liderats per aquella impressionant estampa amb el nou a l’esquena, representava la perfecció terrenal, impossible de superar. 

El Messi grana?

Tarragona homenatja el mite. El Nàstic li torna a donar les gràcies. I tots aquells que tant vam xalar amb ell, també. Als joves ens toca dir-los que ha estat el millor futbolista de la nostra història.

Per als avis, el nostre particular Kubala i ben cofois ens feia sentir malgrat les precarietats del moment. Per als nouvinguts, imagineu un Messi en grana.

Que no se’l pot comparar? Igual no, si ens deixem portar per la lògica i el cap fred, però que consti que mai no l’haguéssim canviat pel millor futbolista de la història. Ningú ens representava millor que ell.

Hem estimat altres jugadors, extensions del nostre sentiment i no els esmentarem per no oblidar-nos d’algun referent. Però, de Serer, només n’hi havia un. Ahir, avui i sempre. Què és sinònim de glòria? Recordar com s’enlairava Valero per marcar un gol de cap. Se’ns obria el cel de bat a bat. Per a aquell nen tarragoní, la felicitat es definia amb les cinc lletres de Serer.

Periodista Ha treballat en diversos mitjans durant els últims quaranta anys. Escriptor de llibres sobre la història del Barça. El millor encara està per arribar, segur. Etern aprenent.