Beethoven per Mas. El gran simfonisme del compositor llegit per un gran mestre del simfònic

Temporada exquisida. L’Orquestra Simfònica Camera Musicae de Tarragona està construint la seva sonoritat a base d’una suma que funciona perfectament: l’entusiasme de la joventut i l’exigent polidesa de la tècnica

31 enero 2018 10:30 | Actualizado a 31 enero 2018 10:41
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Beethoven va compondre la Simfonia núm. 3 en Mi bemoll major, op. 55 com a homenatge a un Napoleó que valorava com «un gran home», segons va epigrafiar a la primera versió de la partitura. El considerava defensor dels ideals universals de «llibertat, igualtat, fraternitat», d’una idealitzada Revolució Francesa. Eren uns anys en els quals Beethoven assistia a les conferències i debats polítics convocats per l’ambaixada de la incipient República a Viena. Però quan es va assabentar que Napoleó anava a entronitzar-se com emperador, es va emprenyar tant com tant era el seu acreditat mal geni

Ferdinand Ries, deixeble del compositor, és la font fiable que treu l’episodi de la llegenda per situar-lo en la realitat. Segons ell, el mestre va exclamar: «Només és un home vulgar! Ara trepitjarà els drets humans, només obeirà la seva ambició i esdevindrà un tirà». Sobre aquesta diatriba, s’abraona sobre la taula, es carrega la dedicatòria i sorgeix l’adjectiu més enllà dels noms i d’acord amb els temps: Heroica. 
La decepció de Beethoven va anar encara més enllà en l’obra La batalla de Vitòria, coneguda més universalment que alabesa com La victòria de Wellington, per commemorar la derrota de Napoleó a les campes basques, el 21 de juny de 1813, que suposaria el final de la Guerra del Francès. La citació musical que Beethoven hi amolla de l’himne anglès arrodoneix el final d’allò que va començar al principi de l’Heroica. Da capo.

Però això només és la circumstància, la categoria és l’obra en ella mateixa, la música amb la qual el genial cap de Beethoven transcendeix el simfonisme clàssic, l’eixampla, i entre el que ell començava i el que Mozart tot just acabava, la magnitud sentimental del Romanticisme necessitava convertir l’aparell mecànic de l’orquestra en màquina de vapor. La tercera és simfonisme en estat elemental, un quadre figuratiu en el qual una línia torta, només una, el pot convertir en un nyap. L’extensió -em nego a malmetre la bellíssima paraula «socialització»- del YouTube ens permet comprovar la hipèrbole del Beethovenicidi.

Dissabte, el Teatre Tarragona recuperarà el Beethoven castigat per la tecnologia

Dissabte vinent, dia 3, a la concertística hora de les nou del vespre, el Teatre Tarragona ens permetrà d’assistir a la rehabilitació del Beethoven castigat per la ignorant arrogància de la tecnologia. L’Orquestra Simfònica Camera Musicae (OCM) hi està consolidant una temporada exquisida, estan construint la seva sonoritat a base d’una suma que funciona perfectament: l’entusiasme de la joventut i l’exigent polidesa de la tècnica. Tarragona té temporada i l’ha posada en bones mans. El seu director titular, Tomàs Grau, deixeble de Jordi Mora, hi ha estampat el tempo Celibidache, potser el millor director d’orquestra jamai contat, que no és la lentitud sinó la claredat expositiva que permet fer una mitjana aritmètica entre les hores de rellotge i les hores canòniques.

Un músic essencial

Aquest succés culminarà amb Salvador Mas al podi, que s’estrena com a principal director convidat de la formació. Salvador Mas és un músic essencial. Respecta tant la música, que s’exigeix i exigeix allò que un guió tan ambiciós demana. Es va formar a l’escola centreeuropea, parla tan bé l’alemany que s’empipa quan sent parlar malament el català, que resulta que també domina, perquè també és filòleg. I perquè l’estima.

A Viena i Salzburg es va amarar d’aquell simfonisme de corda tan irrepetible, i la seva aportació més personal és que el va mantenir sense vendre’s als corrents venals de falsàries localitzacions afegides: el seu compromís patriòtic l’allibera d’haver de fingir que la batuta és el pal de la bandera. 

Mas ha estat titular de l’Orquestra Ciutat de Barcelona i de la Ciudad de Granada, quan era considerada la millor d’Espanya. S’ha passejat pels podis més preuats, de Berlín i Munic fins a Israel, i va unir els nostres cors més senyers: de cantaire a l’Escolania de Montserrat a director de l’Orfeó Català. Com a pedagog, va dirigir l’Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc).

No. Aquest concert, no se’l poden perdre de cap manera

 

* Periodista. Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música.

Comentarios
Multimedia Diari