El Petit Príncep encara ens fa trontollar

Hi ha llibres que ens llegeixen a nosaltres. El Petit Príncep és un d’aquests. No importa si el vam descobrir de petits o si ens va arribar ja d’adults: sempre hi ha un moment en què entenem que no és (només) un conte per a nens. És una brúixola moral. Un mirall tendre i dur alhora. Un crit suau contra la deshumanització. Aquest 29 de juny, Antoine de Saint-Exupéry hauria fet 125 anys. I en lloc de celebracions pomposes, potser el millor homenatge és tornar a obrir el llibre i rellegir-lo des del silenci. Recordar aquell nen que plora per una rosa, aquell aviador perdut al desert, aquell escriptor que volia «acostar els homes» a través de cartes i avions. Ell, que escrivia amb les mans plenes de cel i sorra, que va sobreviure a estavellaments i va desaparèixer finalment entre núvols de guerra, avui ens parlaria amb malenconia. Ens recordaria que les grans amenaces —les guerres, els tirans, la indiferència— no han marxat. Que seguim rient poc i veient malament. Que potser encara no hem après a mirar amb el cor. Però també somriuria. Veuria, amb humil sorpresa, que el seu petit príncep ha travessat llengües, fronteres i generacions. Que continua ajudant-nos a fer-nos preguntes que valen més que mil respostes. Que el seu asteroide B-612 flota viu, com una llumeta enmig del soroll. Potser no estem tan perduts, si encara ens emociona una guineu que demana ser domesticada.