Com van salvar el català al segle XXI

Les primeres tres dècades del segle XXI van ser anys difícils per la llengua catalana. Les noves onades d’immigració d’arreu del món, causades per la globalització, van generar un fort creixement de població que va trencar els equilibris lingüístics. La immersió a l’escola i l’empenta de la normalització, que havien funcionat bé durant els anys vuitanta i noranta, van entrar en dificultats. El català va començar a recular, però entre 2025 i 2030 hi va haver una reacció que va ser un autèntic punt d’inflexió. Quatre idees noves que van donar impuls a la llengua i van salvar el català al segle XXI.

Patrimoni i compromís: Les llengües no es perden per qui no les sap, es perden perquè els qui les saben no les fan servir. A poc a poc els catalanoparlants van anar prenent consciència del risc que la pèrdua gradual de l’ús social de la llengua suposava per aquell patrimoni mil·lenari. Després de l’entusiasme normalitzador que va seguir el franquisme s’havia perdut compromís, però el compromís va tornar. No va ser un moviment massiu, però n’hi va haver prou amb el fet que una part significativa dels catalans recuperés la militància lingüística perquè el català se sentís i es fes sentir cada cop més.

Arrelament: La globalització havia creat un context difícil pel català, però va ser la globalització mateixa la que va generar l’incentiu que va reimpulsar la llengua durant aquells anys. La immigració, expats inclosos, amenaçava de crear un país de població flotant i va acabar generant una enorme fam d’arrelament. Hi havia immigrants que arribaven a Catalunya per estar-s’hi pocs anys, però també molts que decidien establir-s’hi per sempre. Aspiraven a formar part del país que els acollia i aspiraven, sobretot, a que els seus fills en poguessin formar part. El compromís creixent dels catalanoparlants va fer evident que la llengua era un camí a l’arrelament i el català es va tornar a sentir en barris on fins llavors s’havia sentit poc.

Oportunitats: Una llengua no guanya només per ser estimada, guanya perquè es percep com una eina útil i necessària. En aquell context de població creixent i d’immigració constant, tant els autòctons com els qui s’establien a Catalunya per quedar-s’hi es van adonar que calia convertir el català en un requisit laboral habitual. Una forma de garantir oportunitats als arrelats per davant dels passavolants i d’assegurar que el progrés del país beneficiava els qui hi feien un projecte de vida. Una eina de progrés.

Zero a tres: L’escola va tornar a ser clau, però d’una forma que ningú no esperava. La Generalitat va universalitzar l’escola de zero a tres anys, fent un esforç immens per fer-la gratuïta i accessible a tothom. Ho van fer per motius d’inclusió, per millorar els resultats escolars en fases posteriors i per facilitar la conciliació de les famílies, però també com una bala de plata a favor del català. Que tots els nadons catalans hi entressin en contacte mentre aprenien a parlar va convertir el català en la llengua d’ús habitual entre molts infants, multiplicant l’ús social del català arreu del país.

Quan els sistemes de traducció simultània immediata es van popularitzar pocs anys després, primer com a gadget i després en forma d’implant, la llengua estava consolidada entre els nous parlants i el català va poder mantenir la vitalitat i l’estatus de llengua nacional. Una llengua útil que dona als seus parlants una identitat amb prestigi. Les llengües no necessiten més per perviure, però tampoc no poden fer-ho amb menys.