El primer tarragoní a la Generalitat
A l’article d’ahir, seguíem la vida tan poc coneguda del comunista tarragoní Miquel Valdès fins al naixement del PSUC (1936), del qual és un dels quatre fundadors com a secretari general del Partit Comunista de Catalunya.
El 26 de setembre de 1936, és el primer tarragoní de la història -i l’únic del període republicà- que entra al govern de la Generalitat on assumeix la conselleria de Treball i Obres Públiques, en representació del PSUC, com també Comorera, que va a Serveis Públics, i on coincideix amb el vendrellenc Andreu Nin (Justícia), el reusenc Artemi Aiguader (Seguretat Interior) i el selvatà Ventura Gassol (Cultura).
Es tracta de l’executiu dirigit pel conseller primer Josep Tarradellas. L’1 d’octubre, Valdès i Companys signen el decret de creació de la sotsecretaria d’Obres Públiques, que recau en Manuel Serra i Moret. Poc abans, Pere Foix havia estat nomenat cap de premsa del Departament.
El 5 d’octubre, Tarradellas inicia una visita oficial a les comarques meridionals del Principat, amb els consellers A.Nin i J.P.Fàbregues, als quals s’afegeix el nou conseller tarragoní que els espera al Vendrell, fet que fa pensar que continuava residint a Tarragona.
La comitiva governamental tindrà reunions a Tarragona, Gandesa, Móra d’Ebre i Falset, amb autoritats i grups locals, per visibilitzar el control del territori per part de la Generalitat després dels enfrontaments produïts entre organitzacions socials i pagesos.
Quan, el 14 d’octubre, arriba al port de Barcelona el vaixell soviètic Zyrianin, carregat amb queviures per a la població civil, Valdès serà dels primers a pujar-hi a bord a donar la benvinguda als tripulants.
Quatre dies després, pren part en un míting del PSU al Gran Price i, a la reunió de Govern del 16 de novembre, surt al pas de les accions d’incontrolats i sosté, amb fermesa, que cal posar fi al desori en l’accés i ús d’armament, remarcant que l’única autoritat de referència, en aquest àmbit, ha de ser el conseller de Defensa de la Generalitat. Al costat del president Companys, Tarradellas i el cònsol soviètic Antónov Ovseenko, figura al cap de dol en l’enterrament del líder anarquista B.
Durruti, el 22 de novembre, a Barcelona. I, des de l’Hotel Colón de la plaça de Catalunya, convertit en seu central del PSU, pronuncia un discurs per ràdio amb motiu de la mort de Hans Beimler, diputat comunista alemany i comissari polític del batalló Thälmann de la XII Brigada Internacional, mort el primer de desembre i enterrat a Montjuïc.
El 5 del mateix mes crea l’Oficina del Treball Voluntari, amb personal civil, per fer front a la necessitat de construir refugis i fortificacions, en plena guerra i amb els homes en edat militar al front de batalla. Amb la remodelació del govern efectuada per Tarradellas el 17 de desembre, el polític tarragoní continua en el mateix càrrec, ara però en representació de la UGT. S’hi estarà fins al 3 d’abril de 1937, en què deixarà l’executiu.
No se sap si, en aquesta etapa de conseller s’havia establert a Barcelona, però sí que hi sovintejava les penyes i tertúlies de la Maison Dorée i del Cafè de la Rambla. Pels fets de maig de 1937, d’enfrontament armat entre ERC/PSUC i POUM/CNT-FAI, parla per la ràdio per apaivagar els ànims i el 10 d’aquell mes s’entrevista amb Stepan Minev, delegat de la IC, per tractar aquells esdeveniments luctuosos a la rereguarda
Número 2 del PSU
A la I Conferència Nacional del PSU, celebrada del 24 al 26 de juliol de 1937, en la qual la retòrica i la simbologia comunista van guanyant terreny, n’és reelegit membre del comitè central i de l’executiva i, com a secretari d’organització, presenta el seu informe sobre el creixement espectacular en el nombre de militants, produït en tan sols un any.
Dels prop de 6.000 militants inicials, procedents de les quatre sigles anteriors, el nou partit superarà amb escreix els 70 mil membres a les acaballes de la guerra. A partir del 29 d’octubre de 1937, Valdès i el tortosí Vidiella formen part del comitè d’enllaç estatal entre comunistes i socialistes, en representació del PSU, per a la formació d’un partit únic del proletariat a tot l’Estat.
El febrer següent, critica el socialista Indalecio Prieto al davant del ministeri de la Guerra. En els moments més delicats de la història del PSU, durant la guerra, Valdès hi serà present, com en la reunió amb el delegat de la IC Stepan Minev, Comorera i del Barrio.
El polític tarragoní també era membre del buró polític del PCE i sovint hi era l’únic representant del PSU, com el 25 de març de 1938 quan es discutia la presència o no dels comunistes als governs. Valdès, en nom del seu partit, discreparà de Stalin i defensarà la continuïtat comunista en el govern català i en l’espanyol, coincidint en l’etapa en què des de Moscou pressionen el PSU perquè esdevingui una formació estrictament comunista, en comptes d’unificada, objectiu per al qual la IC nomena cinc quadres de la seva confiança: J.Comorera, M.Valdès, R.Vidiella, P.Ardiaca i J.del Barrio.
L’11 d’agost, en produir-se la militarització de la indústria de guerra a Catalunya i assumir-ne el control el govern espanyol, Jaume Aiguader n’abandonarà el ministeri com a protesta. Llavors, el president Negrín es reunirà a Barcelona amb Comorera, Valdés, Vidiella i el reusenc Serra i Pàmies per nomenar-hi un substitut català del PSU.
Amb Gerö, a Montserrat
El tarragoní era dels pocs que tenia una relació directa i cordial amb Erno Gerö, «Pedro», el jueu hongarès delegat de la IC a Catalunya, ja que els despatxos eren l’un al costat de l’altre al darrer pis de la seu del PSU. L’hongarès tenia sempre la porta tancada, però el tarragoní era l’únic que hi podia accedir-hi, directament, a través del balcó que comunicava els dos despatxos.
Defensor del PSUC davant del PCE, Gerö entenia el català, idioma en què es feien les reunions de l’executiva del partit. Valdès l’acompanyà en les seves dues visites a Montserrat i segons el diputat vallenc C.Gerhard, que hi feia de comissari de la Generalitat per al patrimoni, Valdès «era un xicot franc i cordial amb el qual donava bo de parlar.
Era d’origen modest, sense estudis ni cultura especial, senzill, però, d’esperit i de maneres». Gerhard hi acudia quan havia d’intercedir en relació a alguna persona de dreta i hi trobava una actitud no sectària, sinó «un criteri més simpatitzant i més humà».
Durant un temps, el 1938, la muller de Valdès i un fill d’ambdós, de pocs mesos, s’hostatjaren en una cel·la de lloguer a Montserrat, lluny de les amenaces de bombardeig de Barcelona i Tarragona. De cap dels dos no n’hi ha notícia posterior. Si fos viu, el fill tindria ara 85 anys.
L’esfondrament personal
Responsable de la línia de defensa militar del PSUC a Montblanc i comarca, va enfrontar-se amb Palmiro Togliatti, cap de la IC a l’Estat espanyol i futur ministre italià, sobre l’estratègia defensiva que calia seguir a la Conca de Barberà, davant la proximitat de l’exèrcit franquista, a la fase final del conflicte.
Valdès s’enfonsà personalment i patí una crisi nerviosa, davant l’avenç de les tropes franquistes, i la seva desmoralització motivà que J.Marlès el substituís com a responsable d’organització. Ja en plena retirada a mitjans gener de 1939, fou l’encarregat per la IC, mitjançant l’ambaixada soviètica a Barcelona, de traslladar a lloc segur els fons arxivístics i econòmics del PSUC, documents però també or i plata per fer front al manteniment del partit en l’època difícil que començava.
En bona part van ser intercepats per la gendarmeria francesa, prop de Perpinyà, que va lliurar-ne un cert nombre a les autoritats franquistes. Al camp de concentració de Sant Cebrià els comunistes catalans van cremar la resta del material, mentre Valdès i altres dirigents, com J.Serradell, van ser empresonats al Fort de Cotlliure (Rosselló).
Devia ser-hi poques setmanes perquè, el 2 de març de 1939, amb Catalunya ja sota l’Exèrcit d’Ocupació, però amb la guerra no acabada encara, hi hagué una reunió clandestina PCE-PSUC a París, coneguda com a «reunió d’Anvers», en una fàbrica ocupada pel sindicat comunista CGT, a la qual també assistí.
Quan, el 24 de juny, s’acceptava el PSUC com a secció catalana de la IC, excepcionalment amb dues seccions oficials per a un mateix estat, la Pasionaria etzibà a Comorera: «Ya estarás contento. Te has salido con la tuya». Sembla que durant un temps va exiliar-se a Mèxic i que en devia tornar el 1945, com Comorera.
Tot fa pensar que llavors s’establí a París, on, més endavant, el trobem instal·lat al mateix hotel on hi ha també altres militants com E.Granier-Barrera, A.Cid i L.Mas. El gener d’aquell any, J.Comorera (PSU), J.Moix (UGT) i J.Calvet (Unió de Rabassaires), adreçaren una carta al president de la Generalitat Josep Irla reclamant la formació d’un govern a l’exili en el qual proposaren Valdès com a conseller en nom de la UGT.
Al costat de J.Comorera
El juny de 1947, és el primer signant pel PSU del document Un manifest d’unitat nacional contra el terror falangista i, el mes següent, va a Perpinyà a l’acte commemoratiu de la fundació del partit. El 30 d’agost, Comorera li encarrega d’aclarir els moviments de P.Ardiaca, M. Abril i J. Serradell, a qui feia responsables de les intrigues del PCE per liquidar el PSU.
El 1949, Tarradellas rep la visita de Comorera i Valdès, en nom del PSU, i, per separat, de Vidiella i Moix. Valdés, alhora, té una llarga trobada amb R. Nogués i Biset (ERC), de Móra d’Ebre, president de les Corts republicanes a l’exili, per millorar les relacions entre els dos partits.
A principis d’aquest any, quan Evarist Massip, d’Ulldemolins, es presenta al domicili parisenc de Comorera hi troba Valdès i hi constata la coincidència de plantejaments. El tarragoní viatjarà a ciutats com Lió per intentar que els militants de França facin costat a la identitat històrica i nacional del PSUC, com farà Massip a Marsella, on contacta amb un militant de cognom Sastre, de qui Valdès era padrí d’una de les filles. Fins i tot, Comorera, Valdès i Granier-Barrera arribaran a enviar un telegrama a Stalin sol·licitant-li la seva intervenció en la confrontació interna.
A finals d’agost ha esclatat el conflicte entre els partidaris de mantenir la independència política del PSU i els defensors de la seva integració al PCE, fins que Comorera n’és expulsat el novembre i amb ell un grup de militants, entre els quals Valdès.
Aquest, que anys enrere s’havia arrenglerat amb les posicions més properes al PCE i a la IC, acaba fent costat a les tesis més sobiranistes al costat de Joan Comorera, de qui admirava la forta personalitat, la solidesa política, la formació teòrica i la seva biografia de lluita.
L’1 de febrer de 1950, es constituí un nou comitè executiu provisional de tretze membres entre els quals figura Valdès, qui presideix la reunió del 5 de març següent a París, davant un centenar i mig de militants que reconstitueixen el partit i se’n consideren el veritable PSUC.
Per una carta que li adreça Tarradellas, sabem que el 12 d’abril d’aquell any resideix al 67, bis, de la Rue Duret de París, ciutat on morirà el setembre d’aquell any. La seva filiació comorerista farà que el diari comunista L’Humanité es negui a publicar-ne la notícia de la mort.
Considerat «impermeable a l’adulació», el prestigi li venia més pel vessant humà que polític, atès el seu nivell modest de formació. Per M. Caminal «era un home bo, políticament honrat, un lluitador nat. (...) No era un home d’iniciatives o d’empenta, però estava sempre al peu del canó». C.Gerhard li atribuïa «tracte familiar», «simpatia efusiva i amical», «puresa idealista» i «fervor patriòtic». Per a E.Massip, «gaudia d’un gran prestigi d’honestedat».
Seria un gest noble que alguna sala o dependència municipal dugués el nom de l’únic tarragoní que formà part del Govern de la Generalitat republicana. Fóra una manera simbòlica de tornar a Tarragona.
