El dòmino sanguinari. La ruleta russa a Ucraïna

He estat esperant a escriure aquest article fins fa dos dies amb l’esperança ingènua que no calgués parlar de la guerra. De les guerres. Dels genocides. Dels psicòpates. De les víctimes civils i no civils, però no.

A casa meva, des de petita, els relats de la guerra hi van ser força presents. Formaven part de les vivències traumàtiques de la nostra família materna i paterna. El meu tiet matern, el Joan Roig, va morir a la batalla de l’Ebre. Era un post adolescent de divuit anys. Sempre l’hem tingut present i n’hem parlant amb el respecte i la serenitat que dóna el record. Hem imaginat quina vida hauria tingut, quina mena de tiet hauria estat, quines històries de supervivència ens hauria explicat.

L’absència marca generacions. A mida que em vaig anar fent gran vaig agafar consciència del drama que va suposar la nostra pèrdua, i quantes famílies ho van patir al mateix moment. Cada vegada que sentia relats de solitud, de por, de refugis, de la guerra vista a través dels ulls d’una criatura em corprenia més i m’entristia de manera més intensa i profunda.

Les guerres arrasen, devasten, destrueixen i separen. Ara mateix els conflictes a l’Àfrica, a Myanmar, a Haití, a Israel i Palestina, al Yemen, a l’Iran, la rivalitat entre els Estats Units i la Xina, a l’Afganistan, a Etiòpia i les morts que veiem dia a dia amb la invasió a Ucraïna per part de Rússia, la que vivim de més a prop. Tants conflictes i tan poques ganes de dialogar. És un dòmino macabre que veiem en directe gràcies, o no, a les xarxes socials.

A Twitter hem vist amb llàgrimes als ulls com una nena cantava Let it go de Frozen en un refugi i tothom l’escoltava en silenci. Criatures que no tenen rebequeries perquè el seu cervell està ocupat en donar respostes només imprescindibles per la seva supervivència. Moren dones, homes i criatures que estaven construïnt una vida com la nostra. M’explicaven ahir que un nen rus en una escola de Barcelona va demanar sortir davant dels seus companys amb l’objectiu de demanar-los perdó pel que estava fent el seu país, i després es va posar a plorar. Això l’honora com la persona íntegra que serà. La dignitat que els falta als energúmens que maten com si juguessin al Risk.

Comunicadora
Montse Llussà va néixer a Reus, on va començar la seva trajectòria radiofònica. Treballa al ‘Versió RAC1’. Veu d’espots i programes a Canal Reus, TV3 i TVE. Graduada en logopèdia, és professora de veu a Blanquerna.