Tinc a les mans l’últim llibre de Said El Khadoui, un psicòleg català i amazic que pensa al voltant de les identitats, i sobre com aquestes s’intercalen com les branques d’una heura al llarg de la vida. No és un tema fàcil pels obcecats de les hegemonies culturals i sí que ho és, en canvi, per aquells que escullen el multiculturalisme abans que els aclucalls.
La imatge del pont tibetà ens ajuda a comprendre tot un conjunt d’idees. Un pont està conformat per una estructura fixada per dos punts: el model bàsic té dues cordes, una per caminar-hi i l’altre per agafar-s’hi amb les mans. La nostra identitat es basteix, també, a través de dos punts: un d’ells transgeneracional -que respon al llegat cultural i familiar, el d’haver crescut en un lloc i un temps determinats- i un altre de pragmàtic, que és fruit dels nostres contemporanis i de com vivim el present. Es tracta de dues herències que s’intercalen amb el pas del temps. Quan els amarratges que sostenen el pont tibetà fallen, la nostra herència -la nostra identitat- entra en crisi.
Aleshores tenim por, estem desorientats i ens sentim fora de lloc. La tristesa ens força a viure tèbiament, sense ganes de buscar nous reptes, sense motivació. Tota crisi de la identitat és psicològica, consumeix les habilitats relacionals que hem après i debilita l’autoestima de qui la pateix. Les persones migrants i refugiades, i en especial, aquelles que pateixen un dol migratori permanent, coneixen bé els ròssecs de viure lluny dels seus orígens, enmig d’un pont tibetà que mai acaba, apartades de les relacions de confiança seguretat que els afermaven una bona estabilitat emocional. Les guerres, la pobresa i les pandèmies destrueixen els ponts i danyen les identitats.
Al mateix temps, els prejudicis que pesen sobre les persones nouvingudes també ens dificulten a nosaltres, ciutadans del país receptor, adonar-nos de la importància d’estar disponible per l’altre. Aquests últims mesos ho sentim més que mai! En un món territorial i competitiu l’hospitalitat és un element indispensable per viure sense trepitjar la identitat dels altres. La injecció de capital a l’economia com a mètode científic per curar el mal derivada de la pandèmia sembla ser l’única resposta per convèncer les veus més crítiques i adolorides del sistema.
No cal ser anticapitalista ni Sherlock Holmes per evidenciar que la fractura de les nostres identitats i de la nostra salut mental no es guareix amb una «vacuna econòmica».
Ara que la pandèmia ha fet vessar els llibres de les estanteries pot ser un bon moment per llegir Radical(es), de Said El Khadoui. És una oportunitat única per aprendre a construir una identitat polifònica que talli amb els odis atàvics de sempre. Qui cregui que el seu pont tibetà romandrà sempre estable, no veu més enllà del seu propi nas.