El sector social, un any de pandèmies

Hi ha altres pandèmies paral·leles a la sanitària, més invisibles i cronificades: la de la desigualtat i la pobresa, la de la discriminació, la de la violència estructural que exerceix el sistema contra els que no poden accedir a millors oportunitats

| Actualizado a 16 marzo 2021 14:11
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

¿Cree que se debe proteger el catalán en las escuelas?


No

Des del brusc aterratge de la pandèmia a casa nostra, ara fa ja un any, els mitjans no han fet més que bombardejar-nos amb xifres i més xifres per intentar fer-nos copsar la magnitud de la tragèdia: tots i totes ens hem anat acostumant a la muntanya russa diària de dades terribles que pugen i baixen sobre el nombre de contagis, l’índex de transmissió, els ingressos a les UCI, les defuncions… Però hi ha unes altres xifres igualment esfereïdores que no acostumen a baixar, sinó que des de fa anys (abans fins i tot que la Covid-19 arribés) augmenten exponencialment o, en el millor dels casos, s’estabilitzen a l’alça.

Actualment, el 31% d’infants de menys de 18 anys viuen en situació de pobresa, mentre la taxa d’atur dels joves espanyols és del 56,2%. També podríem explicar que creix quatre punts l’atur entre les dones i que aquest any de pandèmia s’ha situat en un 14,9%. I una dada més per no allargar excessivament el llistat: a l’Estat, 2 milions de persones grans viuen soles, un 60% de les quals pateix soledat no desitjada.

Una bateria de dades punyents que ens interpel·len sobre les prioritats i mancances del nostre model de societat i que coincideixen a posar en evidència altres pandèmies paral·leles a la sanitària, més invisibles i cronificades: la de la desigualtat i la pobresa, la de la discriminació, la de la violència estructural que exerceix el sistema contra els que no poden accedir a millors oportunitats.

No existeix avui en dai cap vacuna per aquestes «pandè-mies», o almenys cap que no impliqui capgirar del tot la nostra societat del benestar. De fet, totes aquestes dades -i moltes altres que podríem sumar-hi- evidencien una ferida en el nostre sistema de serveis socials que durant molt de temps no s’ha cosit i que ara (com sempre passa quan esclata una crisi de grans proporcions) s’ha esquerdat amb força i supura. Una crisi dins de la crisi que s’està manifestant de la manera més crua possible i en la qual els principals afectats són els de sempre, els més vulnerables: els infants i joves, la gent gran, les persones sense llar, les persones amb discapacitats físiques o psíquiques, les persones immigrades sense possibilitat de regularitzar la seva situació, les famílies en situació de fragilitat econòmica…

Hi ha una ferida al nostre sistema de serveis socials que durant molt de temps no s’ha cosit i que ara (com sempre passa quan esclata una crisi de grans proporcions) s’ha esquerdat amb força i supura

I alhora, aquesta ferida oberta, aquesta doble crisi, ha servit per posar de relleu el rol imprescindible del sector social i la ingent tasca que des de fa molts anys, però de manera especialment intensa durant aquests darrers 12 mesos, han hagut de realitzar, sovint en condicions molt adverses i gairebé sempre amb escàs reconeixement de l’opinió pública, els professionals de la cura i de l’atenció a les persones. En aquest context, s’ha aplaudit molt (merescudament) els equips sanitaris però en canvi s’ha continuat invisibilitzant la tasca dels professionals de l’educació i del treball social, que han estat i continuen sent més essencials que mai.

De la mateixa manera que durant aquests mesos les infermeres i infermers, les metgesses i metges, els auxiliars sanitaris han estat els primers a parar el cop de la crisi sanitària, els educadors i educadores i treballadors i treballadores socials s’han mantingut en primera línia del combat contra la crisi social. I ho han fet des del primer dia, acompanyant, assessorant i ajudant persones des del respecte, des de la humilitat i l’anonimat. I sovint des de la creativitat, ja que les circumstàncies extraordinàries que han seguit la pandèmia han obligat a esprémer la imaginació.

S’ha dit molt que si n’hem de treure alguna cosa positiva d’aquesta crisi és que ens pot ajudar a fer canviar la mirada i les prioritats. Amb crisi o sense, caldria, certament, reenfocar les ulleres amb les quals mirem la nostra societat. Tant des de l’òptica personal com des de la pública. Focalitzar més l’atenció en les tasques de cura; reorientar les prioritats econòmiques per acompanyar més i millor les persones més vulnerables; potenciar, reconèixer i dignificar els professionals que treballen cada dia amb aquests col·lectius; oferir igualtat d’oportunitats educatives i emocionals a tots els infants independentment del seu gènere, ètnia, condició o possibilitats econòmiques. Aplicar, en definitiva, un filtre social a la nostra visió com a societat que permeti combatre amb garanties les diferents pandèmies: les sanitàries i les altres.

La pandèmia ens ha posat davant dels ulls aquesta oportunitat. No podem fer més que aprofitar-la.

Comentarios
Multimedia Diari