Empatia i equilibri en temps de covid

Recordo l’estiu de 1984... Les 10 del mati i el número 22 de l’avinguda Catalunya com a punt de trobada... sota els porxos. Des d’allà, puntualment quasi cada dia d’aquell estiu, arrencàvem amb un únic destí: l’escullera del Port de Tarragona.

Gaudíem d’un dels millors moments de la nostra vida com era el de la transició entre l’antiga EGB i l’Institut.

A les roques de l’escullera passàvem les hores d’aquells matins d’estiu pescant burros de roca, sards i llises, o bussejant per atrapar pops, però sobre tot parlant de la vida fàcil que teníem lluny de preocupacions, de la incertesa que ens esperava davant l’etapa que tot just iniciàvem i de la temuda ‘mili’ que semblava ho estroncaria tot... de fons sempre ens acompanyaven els tons blaus del cel i del Mar Mediterrani, els càlids ocres de les roques i l’arena, que tan poc valoràvem llavors, i que impregnaven aquella nostra dolce vita tarragonina.

Vivíem del tot convençuts que res era capaç de trencar aquella innocent i feliç rutina i que ningú ni res ens podria aixafar l’estiu. No hauríem prestat la mínima atenció si algú ens hagués dit llavors que viuríem una pandèmia que ho capgiraria tot.

Molts migdies, de tornada, somiàvem amb els espaguetis a la carbonara que ens preparava el meu amic Carles... els millors que mai he provat!

Avui, ell és un dels restauradors més reconeguts de la Part Alta de Tarragona i, un servidor, en aquells temps confesso que sense cap clara vocació, soc metge i encapçalo, com a president, la Junta de Govern del Col·legi de Metges de Tarragona.

Després de més de 30 anys, probablement, els dos hem viscut un dels pitjors anys de les nostres vides i em permeto posar-nos com a exemple del terrible equilibri, al que en aquests moments estem abocats, entre la preservació de la salut i l’activitat econòmica.

El nostre cervell davant problemes, desgràcies alienes o dificultats ràpidament ens evoca la imatge d’algú proper que les ha patit. Aquest mecanisme de connexió neuronal és la base de l’empatia.

En aquest terrible 2020, el meu cervell m’ha connectat amb Carles cada vegada que rebia informació sobre el duríssim patiment dels sectors econòmics més afectats per les restriccions i estic convençut que a ell li venia al cap la meva imatge pels durs moments de pressió assistencial que hem patit els metges i sanitaris.

La crua realitat ens obliga a assumir que, perquè els sanitaris hàgim pogut combatre el virus i ho puguem continuar fent sense fatídics col·lapses, la majoria de sectors econòmics han hagut de paralitzar la seva activitat. Difícil però necessària solidaritat per poder tirar endavant i fer front la crisi sanitària.

Si els governs tinguessin capacitat per rescatar de les pèrdues als sectors afectats, ningú tindria cap dubte que per disminuir la transmissió i evitar el col·lapse s’ha de restringir tota mobilitat i interacció social... difícil qüestió aquesta. Mentrestant s’han tractat de fer equilibris amb les mesures restrictives apel·lant al mateix temps a la solidaritat i responsabilitat individual, generant finalment missatges potser contradictoris a la ciutadania.

Per sort ja tenim a l’abast les vacunes, el tercer i vital element de lluita contra la pandèmia que, sense cap mena de dubte, ens donarà alè als sanitaris i possibilitarà que les mesures restrictives s’alleugerin... però no serà a curt termini.

La quantitat de dosis a administrar, la complicada logística a desplegar i la vacunació esglaonada per poblacions de risc, ens tindrà ocupats durant gran part del 2021.

Els primers mesos de l’any es preveuen molt complicats i amb un preocupant probable augment de contagis i, per tant, de la pressió assistencial, i és per aquest motiu pel qual no podem deixar d’apel·lar a la responsabilitat individual i d’insistir que es portin a terme les mesures d’autoprotecció recomanades, continuant amb l’aplicació de mesures restrictives que tractin d’equilibrar en la mida del possible la salut i l’activitat econòmica.

No deixo de pensar en el meu amic Carles i com de malament ho pot estar passant com empresari d’un dels sectors més afectats i us confesso que un dels meus desitjos pel 2021 seria poder menjar-me els espaguetis del Carles a l’escullera durant l’estiu i sense mascareta!

Desitjo a tothom un 2021 ple de salut i bones notícies, esperant que la ciutadania entengui que, quan els metges, sanitaris i científics reclamem duresa en les mesures restrictives, ho fem amb l’únic objectiu del bé global.

Només des d’aquesta mútua empatia ens podrem entendre!

Sergi Boada Pié: President del Col·legi de Metges de Tarragona.