En defensa del nostre comerç

Una de les qüestions a l’entorn del comerç que més controvèrsia ha despertat en les darreres dècades és la desregulació dels horaris comercials. En aquest sentit les posicions estan tradicionalment molt enfrontades entre les grans cadenes i superfícies i allò que anomenem comerç de proximitat. Tot això dit de manera molt general i amb excepcions a un i altre costat.

Aquesta discrepància té tot el sentit perquè el que hi ha en joc és el benefici empresarial, el creixement potencial de l’establiment o de la cadena d’establiments i en molts casos la mateixa supervivència del negoci. La resistència de les petites empreses comercials i autònoms es deu senzillament a que de manera empírica tenen constància que els costos d’obertura en festius no compensen els ingressos que obtenen. Dit d’una altra manera, a alguns petits establiments cada diumenge obert els acosta més al seu tancament.

No es tracta en cap cas de no tenir ganes de treballar, ni de no fer esforços d’actualització, sinó del repartiment de costos en el seu compte de resultats. I aquí, és clar, entra en joc una decisió política, què posem per davant: la liberalització total i que com s’ha dit «no cal obligar ningú i que obri qui vulgui» o pensar i actuar amb la vista posada en quina ciutat volem?

Ens dol en l’ànima quan veiem que comerços centenaris tanquen definitivament, tant com ens dol veure carrers de vianants amb molts comerços tancats i altres locals que canvien d’orientació tan sovint. Pensem-hi, darrere de cada local tancat possiblement hi hagi enterrades moltes il·lusions i frustrades moltes expectatives vitals. No podem atendre cada necessitat personal, però sí que hem de prendre decisions pensant en les persones que en un contorn gens favorable laboralment lluiten per sortir-se’n.

Però hem de fer una reflexió encara més íntima, per més que no tinguem cap interès personal en cap negoci. Quina ciutat volem? Volem els carrers deserts? Volem inseguretat? Està demostrat que la ciutat viva, on hi passen moltes coses diferents a diferents hores del dia, on els habitatges conviuen amb els negocis i serveis més diversos, són ciutats amables on paga la pena viure-hi. I en aquest model urbà, vinculat poderosament al model de ciutats llatines, el comerç de proximitat hi té un paper molt destacat.

Amb la reactivació econòmica necessària per a superar la desfeta de la COVID-19, algun sector torna a proposar-se la necessitat que Tarragona sigui declarada «municipi turístic» per poder obrir tots els seus establiments comercials, els set dies de la setmana. Per situar-nos, els anomenats «municipis turístics» són aquells ens els que la quantitat de visitants és superior a la del padró municipal o en diferents supòsits s’acosta a aquestes magnituds. Doblar la població als mesos d’estiu justifica que el petit comerç es pugui guanyar la vida, el creixement de la demanda fa que es distribueixi per tot el municipi.

Això a Tarragona no succeeix ni remotament: entre les places hoteleres, càmpings i pisos i apartaments turístics difícilment s’arriba a un 10% del cens de la ciutat. La nostra economia és molt més diversificada. Que el sector turístic s’ha d’enfortir i, allunyats d’un model de massificació, l’hem de fer créixer és un dels objectius d’aquest govern, però això ara són figues d’un altre paner. La realitat és que a falta d’una massa crítica de turistes, obrir tots els festius només serviria per traslladar el consum autòcton d’uns dies de la setmana a altres i per empobrir el comerç de proximitat que no pot competir amb costos amb els grans establiments. Aquest trasllat de les compres pot afectar també a la nostra estructura de mercats i mercadets, sobretot als més dimensionats: el Mercat Central i el Mercat de Bonavista. Precisament quan des de l’Ajuntament de Tarragona estem treballant per maximitzar el paper dinamitzador que aquests espais comercials tenen respecte als seus entorns, amb el mateix empeny que estem desenvolupant instruments digitals a disposició dels nostres comerços.

Desregular els horaris tindria conseqüències negatives per l’enfortiment del nostre teixit comercial. Ja tenim una ciutat prou desequilibrada comercialment, per una sèrie de decisions polítiques i econòmiques de guany ràpid i de poca perspectiva, com per continuar en aquest camí. Que «obri qui vulgui» només seria el pas previ a que més comerços tanquin definitivament. El que hem de fer és actuar amb mirada llarga per capgirar aquesta situació.

Pau Ricomà Vallhonrat és alcalde de Tarragona