Espai públic, seguretat i càmeres de vigilància

Al mes de Juny de l’any 2007 a Barcelona funcionaven 24 càmeres de vigilància als espais públics; a partir d’aleshores cada any s’han anat posant en marxa un nombre semblant o superior. Ignoro a dia d’avui a quantes hem arribat, però recordo que l’any passat l’Ajuntament ja va anunciar que ompliria la ciutat d’aquests artefactes, manifestant que a més, comptava amb el suport -suposo que econòmic- d’Europa, ja que s’havien acollit al Projecte Secur City.

A les nostres comarques, la ciutat de Reus va encetar el 2017 un pla d’instal·lació d’aquests artefactes i pel que sembla tampoc n’ha parat de posar fins a l’actualitat; no ens han dit mai quantes n’hi ha, però sabem que són moltes. L’Ajuntament de Tarragona, que no havia entrat en aquest tema, també va anunciar el passat mes de Gener que es posava a la feina de controlar visualment l’espai públic i que es fixava com objectiu bàsic per a començar, el situar càmeres al Casc Antic i la Part baixa. Un mes desprès, l’Ajuntament de Castellvell del Camp que no arriba a 3.000 habitants , ha substituït la Policia Municipal per vuit càmeres que malgrat tot no han impedit que es produïssin diferents robatoris a les darreres setmanes. I així podríem seguir parlant de poblacions de la demarcació que s’han passat a la política del control electrònic de l’espai públic.

Fa uns anys creiem que això de la videovigilància exterior era una cosa de les pel·lícules americanes, però aquest fenomen ja s’ha instal·lat plenament a casa nostra; ha entrat sense un debat previ i sota l’excusa de la seguretat ciutadana, però més d’un creu que el que realment ha passat és que s’ha començat a fer un control excessiu sobre un aspecte que es bàsic en la nostra vida comunitària : la utilització que fem les persones de l’espai públic, dels carrers, places i camins.

No sóc advocat i per tant tampoc expert en lleis, però repassant pel damunt la legislació existent sobre aquesta matèria, m’adono que la normativa sembla que més que una altra cosa , tingui com objectiu impedir que cap persona particular pugui posar càmeres que controlin l’espai públic, deixant clar que la vigilància fotogràfica en aquest àmbit queda reservada només a les forces de seguretat. De tot això el que modestament en dedueixo , és que als legisladors no els sembla preocupar massa els drets dels ciutadans i que tampoc creuen necessari dir res que pugui tranquil·litzar-los, per tant només ens queda fer confiança als que ens vigilen, i resar per a que mai facin servir contra nosaltres les imatges que obtenen.

Vivim en un món en el que la gent normal estem rodejats de ‘Grans Germans’ els quals ens fan un seguiment constant gràcies a diferents artefactes, físics i virtuals: mòbils que ens controlen de que parlem i amb qui i també a on anem; targetes de crèdit que informen del que comprem i a quins establiments, navegadors que registren quins llocs web visitem, televisions i ordinadors que els assabenten del nostre consum mediàtic, i per últim, també coneixen amb pels i senyals com fem que ens visualitzin els altres, gràcies a les xarxes socials.

I on queda la nostra intimitat? A l’interior de la nostra casa? Segur? Jo no diria tant. La possible llibertat de la llar també queda limitada: ens instal·len comptadors de subministres d’energia, ens protegim amb serveis de seguretat que estan basats en càmeres que ens monitoritzen, etc.

Byung-Chul Han, un filòsof coreà molt referenciat, diu en el seu darrer llibre que el món es va buidant de coses i s’omple d’informació aconseguida mitjançant tots aquests aparells i detectors i que segons ell són les no-coses les que basteixen l’experiència quotidiana, les quals marginen de la nostra vida aspectes clau que abans determinaven el perímetre de la llibertat personal.

Per comptes d’anar al fons de les causes que engendren violència en la nostra societat actual, ens han fet agafar por i ens han promès que el control de l’espai públic és una bona solució del problema ; això ho hem de pagar perdent una part de la nostra llibertat i intimitat. No sé que en pensaran vostès amics lectors, però a mi em sembla un preu massa alt.

Periodista
Josep M. Martí (Reus, 1950) és periodista i professor de la UAB. Ha treballat tota la seva vida professional a la ràdio i ha tingut diferents càrrecs a la Cadena SER.