Quan el 2 de juliol es va constituir el Parlament Europeu, tres escons van quedar buits. El 13 de gener veurem els elegits pel 50% dels votants catalans recuperar els seus llocs.
Que hi siguin tots depèn del que dirà el Tribunal Suprem, però és evident que l’avaluació amb què Europa observa la jove democràcia espanyola segueix oberta i la sentència de Luxemburg resta arguments als qui pels passadissos reclamen temps contra els qui consideren només com a condemnats i fugitius.
Són molts dies d’esforços diplomàtics els que tira per terra una sentència que recordant que Europa té un sistema d’elecció directa obliga a rectificar les institucions, pendents fins avui de l’agenda d’un govern espanyol a la qual els tribunals de la Unió sembla que volen demanar que torni a la política en el cas català.
I és que ningú podrà impedir a Puigdemont i Comín ocupar el seu escó. Fins i tot si el jutge Llarena vol aguantar el pols i es negués a retirar l’euroordre, sembla evident que, amb la sentència que reconeix a qualsevol diputat el dret a arribar fins a la seu del Parlament Europeu, no hi haurà cap Govern, i menys el francès, que acull la seu del Parlament, que vulgui posar en qüestió la llei amb una detenció.
«Mentre l’euroordre no sigui retirada, el risc per a ells hi és», ens va dir l’exministre espanyol d’Exteriors, García Margallo, però ell mateix va afegir «que no veia el govern de Macron arrestant-los després de la sentència».
Serà el primer pols contra ‘Madrid’ i molt possiblement la seva primera gran victòria: arribar a l’edifici en què funcionaris espanyols van penjar la bandera de l’Estat contra els manifestants que reclamaven que els deixessin entrar, mentre Puigdemont no gosava travessar el pont entre Alemanya i França per por de ser detingut.
Eren només 10.000 però el gest no admet cap dubte. Va ser un enorme error convertir la seu de l’edifici d’Estrasburg en un castell hispànic. Un error reclamar a les institucions lleialtat als governs com si la democràcia es pogués adormir en espera que els grans partits polítics espanyols aprenguin a gestionar les crisis com a europeus que són.
És cert que la sentència del Tribunal Europeu no es defineix sobre la independència, un tema que a Brussel·les segueix sense generar cap mena d’amics. Però la gestió resulta incomprensible per als qui han fet del diàleg la base dels seus sistemes nacionals, i, després de la decisió de Luxemburg, costa d’entendre la manca de rectificació ràpida i decidida de l’Estat.
En contra dels seus representants va prendre la paraula el president del Parlament Europeu. David Sassoli no és Antoni Tajani. Estava clar des del primer moment. Però el que sorprèn és que el PSOE es volgués comportar com el PP en un tema de drets fonamentals.
Luxemburg dona ara als socialistes espanyols la possibilitat de sortir de les catifes judicials, l’opció de deixar enrere el vellut empolsegat i reobrir el diàleg. Volen fer-ho amb ERC, com si el vot i totes les decisions que es van prendre després fossin alienes als seus representants. Com si «els dolents» fossin la gent de Puigdemont. I els independentistes bons fossin els seus, els de l’Oriol, per acceptar un judici incomprensible sota l’acusació de rebel·lió i una condemna indigna d’un estat europeu.
Però per això necessiten que Junqueras arribi al seu escó com ho faran Comín i Puigdemont, que en poques hores han recuperat molt de l’espai perdut ens els dies de ‘retirada’ belga. Anar fins a Estrasburg per tornar a la presó seria la màxima desautorització per als qui van optar per la fugida.
És en aquest context en què la cap dels socialistes europeus demanava al president Sassoli que esperés. Ho va fer com a portaveu de Sánchez, perquè, buscant una aliança contra l’SPD alemany i els socialdemòcrates d’Holanda o d’Àustria, el PSOE de Sánchez va donar la presidència del Parlament Europeu a l’italià David Sassoli després d’una fallida negociació europea en què l’amistat amb Macron va resultar nefasta per a les expectatives socialistes.
Però el president del Parlament ha rebutjat actuar com a peó del debat espanyol i el seu missatge «demano a les autoritats espanyoles competents que acatin la sentència» posa molt alt el llistó d’exigència.
Avui, però, tothom ja sap que hi va haver una baralla. Que Espanya demanava una mica de temps. Una miqueta més. El perquè ho sabrem el pròxim dia 13. I fins hi tot abans. Quan el Suprem expliqui com vol sortir d’aquí. Però si els jutges segueixen dirigint el país com si és tractes d’un joc, no només convertiran en màrtirs europeus els independentistes catalans, sinó que també ensorraran la credibilitat de Sánchez al nivell de la de l’expresident Rajoy.
Periodista. Nascuda a Tarragona, Griselda Pastor és corresponsal de la Cadena Ser a Brussel·les des del 1998