D’uns mesos ençà, des de diferents arcs polítics –socialistes, populars, ERC i Junts– se’ns bombardeja amb la por a l’extrema dreta. D’aquesta mena de cataclisme, bona part de la culpa –si no tota– la tenen ells mateixos, penso jo. Amb les eleccions del 23-J a tocar, goso plantejar una reflexió diferent, de caire més integrador. Anunciant l’arribada del llop amb les seves urpes no fan altra cosa que radicalitzar la gent. Tant d’un bàndol com de l’altre.
Tots ells ens venen la idea que som un país obert i integrador. Això, però, no s’escau amb la realitat diària. Sobretot sentint discursos farcits de rebuig envers qualsevol tipus de nouvinguts. És ací on exposo tres exemples de superació i adaptació perfecta al medi, per part de persones que provenen de punts molt allunyats del nostre entorn.
L’ham me l’ha donat llegir el llibre publicat per l’editorial Rosa dels Vents Viatge al país dels blancs, de n’Ousman Umar: un jove ghanès de 35 anys. M’ha impactat. Va fugir del seu país als 13, travessant a peu el desert del Sàhara i després de viatjar en un parell de pasteres. Quan arribà a Espanya, als 17, no sabia un sol mot de l’idioma. Tampoc no tenia diners. Li va tocar dormir al carrer uns quants mesos. Ara, gràcies al seu esforç i a l’empenta i estima d’un matrimoni barceloní que se’l van afillar, s’ha llicenciat en dues carreres universitàries: Administració d’Empreses i Relacions Públiques i Màrketing. Alhora, ha fundat l’ONG ‘Nasco Feeding Minds’, premiada per l’ONU. Es dedica a muntar aules informàtiques a Ghana, per tal que la mainada pugui estudiar allí. A hores d’ara, ja en té vuit, en dinou escoles... per on han passat més d’onze mil infants.
Tot seguit, em plau citar na Najat el Hachmi, escriptora marroquina i nacionalitzada espanyola. Llicenciada en Filologia àrab per la Universitat de Barcelona, va obtenir els Premis Ramon Llull (l’any 2008), Sant Joan (2015) i Nadal (2021). Escriu articles en diferents mitjans de premsa (com ara El Periódico, l’Ara, El 9 Nou, La Vanguàrdia i El País). Té 44 anys i ningú no li ha pas regalat res. S’ho ha «gruat» tota sola. Admirable!
Finalment, faig referència a na Halima Fadil, estudiant marroquina de l’Institut Can Jofresa, de Terrassa: a les proves PAU (selectivitat) d’enguany, ha obtingut una nota de 9,60. Poca broma!
Amb evidències i fets innegables com els tres que acabo de presentar, crec que hem de fer per combatre la crispació, el rebuig, l’odi i el menyspreu que partits com Vox escampen a tort i a dret envers la immigració, amb una impunitat repugnant. La pega, tanmateix, rau en el fet que massa gent del país es deixa entabanar miserablement.
Posat a situar el nucli de la qüestió allí on pertoca, cal no oblidar un parell de matisos: la dirigent Rocío Monasterio és cubana... Mentre que Javier Ortega Smith i Ignacio Garriga tenen antecedents familiars de primer grau a l’Argentina i la Guinea Equatorial, respectivament. Sense passar per alt, a més, que el nom de la formació política pot provenir clonat, probablement, d’una revista nazi amb el mateix títol, existent entre els anys 1933 i 1945: la seva finalitat era atacar els enemics del Tercer Reich, del «Führer» Adolf Hitler i rentar la seva imatge clarament xenòfoba. Que mai no ens confonguin!
