Transició energètica:

La Diputació de Tarragona acaba d’interposar un recurs d’alçada contra la construcció de la línia de molt alta tensió (MAT) entre Terol i Begues que travessa la nostra demarcació. Una infraestructura de 180 quilòmetres que, recorde-m’ho, permetrà alimentar el territori d’energia verda provinent de la comunitat veïna d’Aragó, on ens porten molt avantatge en l’impuls a la generació renovable.

Els arguments de l’administració provincial tarragonina per oposar-se a la MAT són, a grans trets, el «greu impacte mediambiental» que provocaria, segons el parer de la Diputació; que una infraestructura així no es pot deixar en mans d’un operador privat; i que no s’han avaluat solucions alternatives com el soterrament de la línia.

Anem a pams. El primer que hauríem, tots plegats, de tenir en compte per valorar aquest moviment d’una administració que vetlla per l’interès general és que posa un nou entrebanc en el camí d’un procés, el de la transició energètica, sobre el que, si exceptuem algunes veus díscoles, hi ha un ampli consens que és una de les grans prioritats que tenim com a societat.

De fet, els dos partits que lideren la Diputació, ERC i PSC, tenen aquest repte interioritzat d’una manera molt especial, per la seva condició de forces progressistes amb la protecció del medi ambient al seu ADN. Un repte en el que, a Catalunya, anem amb molt retard justament per la gran quantitat d’entrebancs i dilacions diverses que hem anat acumulant en els darrers anys. I això també és molt rellevant.

Pel que fa a l’impuls privat de la infraestructura, crec que com a societat ens disparem un tret al peu quan criminalitzem que l’impuls d’un objectiu comú com el de la transició energètica i la descarbonització el protagonitzin operadors privats.

Els volums d’inversió necessaris i la urgència del procés fan inviable que un desplegament com el que necessitem pugui quedar en mans d’operadors públics. Si, les empreses tenen la mania d’invertir allà on poden guanyar diners, però això no és incompatible amb el bé comú.

I des del punt de vista mediambiental, hauríem de mirar-nos les coses amb perspectiva. És evident que una línia MAT no és totalment innòcua. Com tampoc ho és un parc fotovoltaic o un parc eòlic. Però cal que això ho posem en una balança on a l’altra safata hi ha, per posar un exemple d’aquests dies, les inundacions de Líbia.

Algú pensarà que soc catastrofista, però els cataclismes climàtics segueixen proliferant mentre països com el nostre no fan els deures per reduir les emissions contaminants.

La Diputació parla també d’alternatives, com el soterrament de la línia. I sempre és convenient explorar-les, especialment quan suposen una reducció d’impactes. Però el problema és que les administracions no vagin a una per concretar com els operadors privats han de materialitzar en temps i forma les infraestructures necessàries per arribar als objectius que elles mateixes fixen.

I amb aquest recurs, la Diputació contradiu la Direcció General de Política Energètica de la Generalitat, que marca les pautes sobre com han de fer-ho els operadors privats. En definitiva, i fent referència a aquesta expressió tant de moda del així no, algú hauria de dir-nos com. I fer-ho d’una manera clara i realista, perquè si incorporem als plans del Govern algunes de les demandes que plantegen altres administracions o col·lectius el que hem de tenir clar és que no complirem ni de bon tros amb el quan.

Perquè tenim a tocar el 2030, quan hauríem d’haver reduït en un 50% la dependència dels combustibles fòssils, i el 2050, quan se suposa que hem d’assolir les emissions zero. I a aquest ritme, serà impossible.