TV3 cada cop és menys ‘la meva’

La televisió només fa mal si no saps apagar-la. Malgrat semblar una frase contundent i, fins i tot, no exempta de polèmica em reafirmo en el seu rerefons. Sobretot 10 dies després de la befa envers la Verge del Rocío mitjançant un gag desafortunat, groller i inoportú del seu programa Està passant.

El periodista i humorista Toni Soler Guasch, que el dirigeix –alhora creador del Polònia– s’ha passat de taca d’oli. Amb el greuge afegit d’enrocar-se en l’orgull prepotent de dir que no pensa pas excusar-se.

Així no aconsegueix altra cosa que li ploguin crítiques cada cop més acarnissades, del nord i del sud. Salvant distàncies, el cas em duu a recordar els macabres fets de l’atemptat a la redacció del setmanari satíric francès Charlie Hebdo (el 7 de gener de 2015). Un escamot de radicals islamistes va voler prendre’s la justícia per la seva mà, cometent una barbàrie horripilant. Déu nos en guard !

La cadena catalana sol estar ficada en mil i un saraus, on tal vegada mai no sol fer un exercici d’autocrítica humil. Sense anar mès lluny –i per posar un parell d’exemples aleatoris– citaria el tractament predominant del tema independentista (envers altres opcions oposades) i el minutatge antagònicament desfavorable de la «claca periquita», si el comparem amb la «culerada».

En temes més ajustats al paràmetre informatiu, em sembla fora de lloc –sobretot als informatius de caps de setmana i en temes d’esports i oratge– un cert exhibicionisme per part dels locutors dels Telenotícies. Entenc que el més adient i rigorosament acadèmic passa per exposar les notícies asseguts davant d’una taula, amb el portàtil damunt. Què pinten les sabates de taló alt (en les fèmines) o un calçat esportiu (ells)?

Tot ho interpreto com una mena de primar l’embolcall per sobre del nucli. Dit altrament, crec que cal remarcar i ajustar la puresa de continguts. Els elements de l’ entorn ambiental van a segon pla... En el cas dels canals privats dels grups Mediaset i Atresmedia, em treu de polleguera veure presentadores/locutores amb vestits de llargada inapropiada.

Per tot plegat i retornant al paràgraf inicial, sento cloure la meva reflexió confessant-me «fan» del Papa Bergoglio. Si més no en el sentit que fa més de 30 anys que no veu televisió. Al cap i a la fi, pel que cal veure –amb «menús» de nivell sovint insuficient i exposat potser a la presència d’altres elements distorsionadors– em quedo amb la ràdio. A l’estil de l’adagi «ell s’ho talla i ell s’ho cus». No admeto manipulacions.