Per comptar qui ha captat més adeptes d’altres partits, cada quatre anys se celebren eleccions a les institucions democràtiques. Qui no ha votat alguna vegada opcions distintes al llarg de la seva vida? Quin polític no ha canviat de partit una o diverses voltes? Sense anar més lluny, l’alcalde de Tarragona, Rubén Viñuales, no era abans de Ciutadans? Per això, en essència democràtica, buscar atreure’s el contrincant no ha d’estranyar ningú. Que el PP busqui diputats socialistes contraris a l’amnistia hauria de ser tan normal com que el PSOE busqués atreure diputats del PP favorables a la reconciliació.
Un dels objectius fonamentals de la democràcia és aconseguir que els rivals i, en general, els ciutadans canviïn d’opinió
No n’hi ha cap? Encara més, els Tribunals van consagrar que l’escó no és del partit, sinó del diputat o regidor. Forçant el sil·logisme podríem dir que la disciplina de vot és inconstitucional. El problema sorgeix quan tothom dona per indubtable que si algun diputat canvia de pensar, ho fa per interessos materials i no per una transformació honesta de criteri. I ja se sap com van acabar els trànsfugues Audax, Ditalco i Minuro quan van anar a cobrar la mort de Viriat. El cònsol Quinto Servilio Cepion va aviar aquella màxima que encara plana pels hemicicles: «Roma no paga els traïdors».
