La deliciosa crònica d’un gran restaurant

Fa temps. Sopàvem al nostre restaurant preferit de Menorca, El Trébol d’Es Castell i vaig fer un tuït. Em va contestar molt amablement un xef que hi havia treballat molt de temps enrere, un català que hi feia la mili. Vaig indagar i el vaig seguir. Un personatge molt interessant, que piulava de menjars i de vins, dels restaurants d’amics, de còctels i cocteleries, i que al final del dia fa un solo jazzístic de descompressió amb John Coltrane o Miles Davis.

El personatge molt interessant és Lluís Bernils Vinyes, amb àlies tuïter «Saltimbanqui». Va créixer a la rostisseria dels seus pares i ara és la cara visible del restaurant que porten els seus fills, que a més a més han recuperat la rostisseria protohistòrica reconvertint-la en una rostisseria 3.0 de comandes per internet i sense les tedioses cues, a partir d’una màquina que rosteix a carbó i que han batejat com «el Ferrari».

Entre el Seat-600 dels pares i el formula u dels fills, Lluís Bernils va aixecar un gran restaurant. Amic de Santi Santamaria i del duo Bulli Soler-Adrià, es va entaular amb ells a les millors estovalles d’Europa, aprenien divertint-se i van acabar estrellats a la galàxia Michelin. El Celler de Matadepera va tenir molts anys la distinció de la gurmetocràcia, fins que els hi van treure i en Bernils encara es va fer més gran perdent-la que quan la tenia: va escriure una carta a monsiuers Michelin dient-los que havien fet santament extirpant-li els galons. Ara, aquella carta és als annals de la filosofia de la cuina pura, al costat de les cartes literàries de Cadalso, de Bécquer, d’Arrabal i de Madame de Sévigné.

La resolució de l’equació és fer un restaurant de qualitat Michelin, però sense la pressió del rang i una inversió col·lateral que inevitablement pujarien els preus i allunyarien la clientela de tota la vida. Ara, a cals Bernils, s’hi menja de bo com si tinguessin estrella, però a preus assumibles perquè no la tenen. Pau Bernils, excel·lent als fogons, Ricard Bernils a la sala de menjar i a la de pensar, i el big boss per tot arreu amb savoir-faire, saviesa i encant, han trenat un restaurant que enamora. La base és la cuina tradicional catalana i l’altura és que saps què menges perquè les innovacions són tan sostenibles com sostenible és la seva aposta ecològica per l’energia solar.

En una lleixa tenen el santuari d’ampolles sacrosantes que s’ha pimplat el senyor Bernils, amb la Romanée Conti, el Petrus i el La Tàche al pantocràtor. Invocant aquestes divinitats, només els hi demanaria afectuosament que la propera vegada que hi tornem –que serà més prompte que tard—trobem alguna referència francesa a la carta de vins, encara que naturalment sigui més modesta. Aquí s’acaba aquesta crònica, però si en volen saber la història, vagin a la pàgina web de la casa i al perfil de twitter d’en Lluís Bernils @Bernievinyes i llegeixin al tuït fixat la magnífica «hagiografia ingerible» de Miquel Bonet.