Fa uns anys, un influent periodista esportiu va gosar sentenciar que el futbol femení no era futbol ni era femení
Avui en dia, una asseveració semblant sonaria a poca-soltada. El darrer exemple ha estat la final de la Champions femenina que el Barça ha guanyat a Olympique de Lió. La disputa del partit a l’estadi San Mamés de Bilbao va generar el desplaçament de gairebé 40.000 seguidors blaugrana.
El futbol femení, des del moment que s’hi han esmerçat recursos i promoció, ha demostrat que és un espectacle tan sobresortit com qualsevol altre disputat per homes. En el cas del Barça, hi ha jugadores més famoses que les figures del primer equip masculí. Cata Coll, Paredes, Patri Guijarro, Hansen, Salma Paralluelo i sobretot Aitana Bonmatí i Alèxia Putellas, les dues pilotes d’or que van decidir la final, es reciten de memòria.
El futbol femení ha aportat, a més, honestedat a aquest esport. Les jugadores no simulen les faltes, ni fan veure que s’han fet mal. Són virtuts que el futbol masculí hauria de copiar del femení i caldria evitar que les noies derivin cap als usos dels seus homòlegs mascles. Quan l’Alèxia es va treure la samarreta vaig patir. És un gest homenenc.