Tenim crisis per donar i per regalar. La de la mobilitat, la sanitària, la del sistema educatiu, la de l’habitatge, la que dificulta l’emancipació juvenil... I encara me’n deixo. Però ara ens en ve una de nova: la crisi dels ascensors.
Resulta que l’Estat ha posat en circulació una nova normativa que es tradueix en un fet molt il·lustratiu: tres de cada quatre ascensors de Catalunya s’hauran de reformar o adaptar. La llei va entrar en vigor el passat 1 de juliol, però ara se’n van coneixent els detalls. El motiu? Doncs ni més ni menys que qüestions de seguretat. El Gremi Empresarial d’Ascensors de Catalunya assegura que aquesta normativa pot arribar a afectar a un 75% o 80% dels ascensors que hi ha al país. Parlem d’uns 150.000 equips que caldrà revisar. I això és una cosa grossa. Qui pagarà aquestes reformes? I si les reformes ja no són viables, qui assumirà les substitucions?
En la majoria dels casos, estem parlant de comunitats de propietaris amb una economia molt limitada, i haver de posar diners per comprar un nou ascensor tensaria les famílies fins a nivells insostenibles.
No qüestiono el motiu, i si realment la seguretat de tots aquests edificis està en perill, està clar que cal actuar i prendre les mesures necessàries. Però em preocupa el com. La manera com es gestionarà tot plegat i si es tindrà en compte la situació socioeconòmica de les comunitats que se’n veuran afectades.
Les empreses que es dediquen a la instal·lació d’ascensors ja han començat a alçar la veu, posant sobre la taula la necessitat que es posin en marxa ajudes econòmiques. Veurem com es desplega tot plegat i com es gestiona, però en moments en què la situació és tan complicada i hi ha tantes crisis, m’ha sobtat que ara arribi la crisi dels ascensors.