Durant la gran apagada de dilluns, el cel va tornar a ser com el d’abans. Sense fanals, sense pantalles, sense soroll lumínic, les estrelles van ocupar el seu lloc. I en llocs com Prades, això és especialment important. Hi havia qui deia que no es veien així des de fa més de cinquanta anys. La foscor es va convertir, per unes hores, en un regal col·lectiu.
Aquests moments ens fan recordar que el cel, que sovint oblidem, segueix allà. I aquest setembre ens ho tornarà a recordar: una superlluna, brillant i gegant, amb un eclipsi parcial, tornarà a fer parlar el cel sobre Tarragona. I això serà només el preludi d’un esdeveniment que avui en dia ja està plantejat com una revolució en tots els àmbits: l’eclipsi total de Sol del 12 d’agost de 2026. Una nit en ple dia. Un fet únic que travessarà el sud de Catalunya i que marcarà una generació. I que tindrà en el cel de Prades un dels llocs privilegiats per observar-lo. Aquests esdeveniments astronòmics no haurien de passar desapercebuts. Són una invitació a aturar-nos, a aixecar el cap, a mirar amb ulls nous. I també una crida: cal protegir la foscor per poder veure-hi més. Apagar llums per encendre estrelles, que ens mostren el camí. Mirar el cel no és mirar enrere. És recordar d’on venim. I potser, també, imaginar i decidir cap on anem.
