Gaudí is not Spain

El vallenc Cèsar Martinell, arquitecte de les cèlebres Catedrals del Vi, va deixar diversos testimonis escrits sobre les penes i misèries que Gaudí, el seu mestre, va haver de patir a Espanya. L’episodi més il·lustratiu tingué lloc a Astorga, on el 1887 el bisbe Joan Baptista Grau —reusenc i conegut seu— li encarregà un nou palau episcopal. Un compte de X, Efemèrides d’Arquitectura, ha recuperat aquesta història. El segueixin, si us plau, tant si són de bé com de mal. Gaudí ja treballava a la Sagrada Família i enllestia la Casa Vicens i el Palau Güell. Era una estrella. I un catalanista convençut. Feia anys que era membre de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, i entre els seus amics hi havia noms com Verdaguer i Guimerà. A Astorga, l’aventura es convertí en malson. Tant Gaudí com els mestres d’obra i artesans catalans que el seguien van acabar escarnits, difamats i exclosos. La consigna que corria era: Hay que barrer a los catalanes, explica Gaudí, el 1906, al crític d’art Josep Pijoan. No va cobrar ni un ral durant els primers quatre anys d’obra. Va plegar, recorda, «ab gran contentament de tothom». No és només una anècdota. És una metàfora. Un patró. Sixena. La llengua catalana. L’amnistia. El finançament. Rodalies. Etcètera. Enguany, al pavelló espanyol a l’Expo d’Osaka, uns rètols proclamen: Spain is Gaudí. Espanya vol l’obra de Gaudí, però no l’ànima. Se’l vol penjar com una medalla, però el va escopir en vida. No. Gaudí is not Spain.