Quan vaig explicar a un bon amic periodista que havia decidit deixar la corresponsalia a Jerusalem per traslladar-me a Tarragona, em va dir, tot rialler, que el canvi no era tan gran: “Al cap i a la fi, a Jesús el van matar uns tarragonins”.
Amant de les paradoxes, les curiositats i la història, aquest col·lega reporter es referia a la llegenda segons la qual Ponç Pilat va governar la Tàrraco romana, i d’aquí es va endur a Jerusalem a la seva guàrdia de confiança. Aquests pretorians tarragonins, segons el mateix relat, haurien estat els qui van torturar i crucificar a Jesucrist, fa més de dos mil anys.
L’anècdota, certa o falsa, ha servit d’argument per a novel·les, s’ha estudiat acadèmicament i ha fet fortuna en l’imaginari col·lectiu. També, i no amb poca malvolença i polèmica, s’ha utilitzat en algun article d’opinió per acusar els catalans de poble deïcida. Però, en el meu cas, tot plegat m’ha fet reflexionar sobre dos punts ben particulars. U: que tot, d’una manera o altra, està vinculat. I, dos: que treballar a Jerusalem i a Tarragona, no és tan diferent.
Dic el primer, perquè la nostra llengua, gastronomia, religió, història o lleis tenen una mica de romà, de jueu, de grec o d’àrab. Així que, ara que començo a passejar-me per la ciutat, puc reconèixer a Tarragona una mica del meu antic barri de Jerusalem, de la meva Barcelona natal, de la meva estimada Roma i de tantes altres ciutats on he viscut o treballat. I dic el segon, per una reflexió que ja em va fer una antiga cap de feina fa força temps: el periodisme internacional i el local són exactament el mateix.
A Jerusalem es treballa igual que a Tarragona, Reus o Cambrils: coneixent la seva gent, preguntant, caminant, llegint, investigant, escrivint, parlant... Fent periodisme.
