Anem per feina!

La meva formació en economia no és bona. Sempre em sento incòmode en discussions sobre aquesta matèria. Les meves idees es basen en la lectura d’articles i en el saber popular de refranys i frases fetes: «No estiris més el braç que la màniga»; «No demanis ajut al banc, que et deixarà un paraigüa en dies de sol»; «Sempre cal tenir dues collites estalviades» i la que més m’agrada i més útil em sembla: «No hi ha més cera que la que crema».

Diferents indicadors de l’economia espanyola i catalana ens diuen que està creixent a bon ritme. L’únic que no ens va bé és el deute públic. Potser estem estirant més el braç que la màniga?

Malgrat aquestes bones dades, es percep malestar social, por a no poder mantenir el nivell de vida, desconfiança en els nostres líders polítics, pèrdua d’esperança en el futur...

Pot passar que les estadístiques vagin en la direcció oposada a la sensació vital dels ciutadans i que les polítiques que ofereixen regals i promeses difícils de complir generin enuig als que paguen impostos i empipament als que no arriben ni a la meitat del mes.

M’arriben, de forma clara i amb consonància amb dades objectives, queixes del funcionament del sistema sanitari públic: tardança per ser atesos pels professionals d’atenció primària i especialistes, llargues llistes d’espera per a la realització de proves mèdiques, per a ser operat, etc.

Enmig d’aquest panorama, els mitjans han esbombat, com a gran noticia, un èxit de la ciència i del nostre sistema sanitari: «El naixement d’una criatura concebuda per una dona a la que li ha sigut trasplantat un úter procedent de la seva germana, jove i viva».

Rellegeixo amb deteniment la notícia i com més hi penso més em vaig enfonsant en un mar de dubtes. Em pregunto si és una bona idea i si realment cal celebrar-la. Contacto amb un parell de professionals de l’hospital on s’ha fet aquesta proesa, els pregunto la seva opinió i em contesten que tenen dubtes. Trasllado els meus dubtes a un amic interessat en temes d’ètica mèdica i la seva resposta és «tinc molts dubtes, em cal pensar-hi».

Mentre vaig donant voltes a «l’èxit sanitari», un amic no metge, em comenta que no ho troba gens encertat i em fa arribar un article de la periodista Elisa Beni titulat «L’atzagaiada del Clínic». Llegeixo l’article que considera aquesta intervenció com «una acció irreflexiva i inconsiderada». Comparteixo el parer de la periodista i jo també em pregunto:

1. Té sentit que a dues dones se’ls faci una operació d’alt risc, per la qual una d’elles quedarà esterilitzada i tot això per aconseguir el desig de l’altra de gestar un nadó dins del seu propi ventre? No es tracta d’una acció que busqui la supervivència de la persona.

2. Existeix el dret a la maternitat, el dret a poder gestar, si per aconseguir-ho s’han de practicar accions mèdiques arriscades? El no gestar no et fa perillar la vida.

3. La dona haurà de rebre embrions que s’implantaran o no, després prendrà immunosupressors, parirà per cesària un nadó del que desconeixem els efectes que la medicació li haurà pogut comportar i finalment haurà de sotmetre’s a una nova intervenció, més risc, per retirar-li la matriu implantada. Té sentit?

4. La medicina del desig ens pot portar a situacions estranyes amb arguments hedonistes. Acabarem veient cossos masculins intentant gestar d’aquesta manera. Serà un altre desig/negoci?

5. Quin pes tenen en l’argumentari que vol justificar aquesta intervenció, les ganes de satisfer un grup de professionals que així podran dir amb orgull que han estat els primers a aconseguir aquesta proesa?

6. I finalment em pregunto com repercutirà l’enorme despesa de recursos humans i de diners públics en el dèficit econòmic i en les llistes d’espera. Hem de pagar entre tots el desitjos d’alguns?

Agraeixo l’article de la periodista. A mi només em ve a la ment la dita popular: «Anem per feina, que no hi ha més cera que la que crema».