El Congrés del retrobament

La primavera del 2020, un grup d’estudiants de Filologia Catalana a la URV ho teníem tot llest per a la celebració del Congrés d’Estudiants de Filologia Catalana, les jornades ludicoacadèmiques que cada any apleguen estudiants de totes les universitats dels Països Catalans. A l’edició anterior, feta el 2019 a Palma, s’havia decidit que la fidelíssima i exemplar ciutat de Tarragona seria l’encarregada d’organitzar el XIX Congrés els dies 1, 2 i 3 d’abril de 2020.

Quan faltaven dues setmanes de la data marcada en vermell, malhaja!, va arribar una pandèmia i ens vam veure obligats a suspendre’l. En aquells moments, il·lusos de naltros, vam comprometre’ns a fer-lo al cap d’uns mesos. Les mesades anaven passant i les onades successives anaven jugant amb les nostres ganes de Congrés. Com qui no vol la cosa, ja havien passat gairebé dos anys: un parell d’anys que ens havia fet més vells (i més savis). La URV va convertir-se, per fi, en la casa gran dels estudiants de filologia del 5 al 7 d’abril de 2022.

Alguns amb puntualitat illenca i d’altres amb impuntualitat valenciana, el migdia del dimarts 5 els assistents van començar a comparèixer i a primera hora de la tarda el Miquel Àngel Pradilla, cap del Departament de Filologia Catalana, va donar-nos la benvinguda. Ell va ser també el primer ponent dels tretze que van participar en el Congrés i va fer-nos algunes pinzellades sobre l’estat de la llengua i els reptes de futur que se’n deriven. En acabat, el Magí Sunyer va captivar els lletraferits parlant del feminisme en temps del Modernisme i per últim el Jordi Ginebra va presentar-nos un treball sobre les primeres lingüistes catalanes. Aquella vesprada vam poder crear vincles, conèixer companys d’arreu, veure Moros i Cristians a primers d’abril (interpretats pels alacantins, els més xaladors del Congrés) i introduir els forasters a una pràctica tan tarragonina com és beure Chartreuse envoltat de pedres plenes d’història.

Després d’una nit que per a alguns va ser més curta que per a d’altres, a les nou del matí i gairebé sense temps de berenar (en l’accepció mallorquina del terme), la Carme Oriol ens va presentar Palmira Jaquetti: folklorista, poeta, traductora i moltes coses més! Després del folklore, la dialectologia. El Pere Navarro va acostar-nos a la llengua dels gitanos acompanyat del Miquel Buñuales, el president de l’Associació Jove Gitana de Tarragona. El Carles Royo ens va parlar dels verbs psicològics i, just abans de dinar, l’Elena Fierli va trencar motlles de gènere amb el seu estudi sobre la normativitat i la literatura infantil.

Després del dinar van tindre lloc les dues ponències més canyeres de tot el Congrés, amb la Montse Palau parlant-nos de la relació entre feminisme i nacionalisme i el Joan Pere Fortuny (graduat fa no gaire), d’identitats sexuals literàries des de la perspectiva queer. Tot i que el primer dia havia passat factura, el còmput de cerveses servides durant la segona nit va estar a l’altura. Afortunadament, les ganes de festa continuaven sent tantes que els assistents gairebé no van notar la poca vitalitat nocturna del nostre estimat poble amb complexos d’imperi.

El tercer i últim dia, les ulleres de sol van ser les còmplices silencioses de les ulleres que tothom feia. Torn a les deu en punt per a la Neus Penalba i una ponència que lapidava tots els tòpics sobre l’obra de Mercè Rodoreda. La Marina Massagué va injectar-nos una dosi de realitat sociolingüística amb les dinàmiques lingüístiques dels àmbits més desafavorits i el Miguel Martínez, alacantí, ponent i assistent a jornada completa, va parlar-nos de paratextos en les traduccions al castellà d’Ausiàs March. La ultimíssima ponència va ser la del Francesc Massip: una hilarant aproximació literària a la vida sexual que es vivia a la València dels segles XV i XVI.

En acabat de dinar, dividits en tres grups bastant desiguals, van sortir del Campus Catalunya dues rutes literàries (sobre Maria Aurèlia Capmany i sobre la Tarragona literària femenina) i una ruta lingüística sobre la història de la llengua amb textos km 0 tarragoní.

A l’horabaixa, altre cop a la universitat, una aclaparadora majoria va decidir que Alacant serà la seu del XX Congrés i els organitzadors vam acomiadar-nos amb el traspàs de poders, la darrera festa i una clausura molt teclera a l’estil de Dames i Vells:

«Santa Tecla gloriosa, | mare dels tarragonins, | qui farà el Congrés vinent? | Seran los alacantins!»

En conclusió, van ser tres dies molt intensos que van demostrar la vitalitat dels estudis de Filologia, amb xerrades molt interessants i amb més de cent joves amb ganes de retrobar-se a la ciutat on, pel que diuen, mai no s’hi fa res.