El país
dels Urals

Aquests dies que Rússia ha tornat a ser portada de tots els diaris del món, i ha omplert hores i hores de tertúlies radiofòniques i programes televisius, he recuperat els apunts que vaig prendre, ara tot just fa un mes, en una interessant conferència del periodista Lluís Foix sobre el país del ruble i les matrioxques.

Així, si el juliol del 2021, el que havia estat director de La Vanguardia va ser al Teatret del Serrallo presentant Una mirada anglesa (Columna, 2021), en conversa amb Antoni Coll i Antoni Batista, al voltant de la seva experiència com a corresponsal a la Gran Bretanya; ara fa unes setmanes, Lluís Foix va tornar a ser a Tarragona, com a mínim virtualment.

La convocatòria l’organitzava el Club d’Opinió Tercer Mileni, think tank fundat per Antonio de Noguera -i que ara presideix Eugenio Zornoza- que després d’uns anys de parèntesi per raó de la pandèmia, ha recuperat la seva activitat associativa, a partir de Tribuna Tarragona, amb conferències temàtiques d’interès: de la política internacional nord-americana al periodisme dels nostres dies, i dels reptes climàtics a l’emprenedoria empresarial femenina, passant per la situació actual del continent africà o la importància de l’art, l’arquitectura i el patrimoni eclesiàstic.

D’aquesta manera, si fa un parell d’anys, Lluís Foix ens va delectar amb els seus records de corresponsal anglès, amb la dimissió del premier laborista Harold Wilson, la victòria conservadora de Margaret Tatcher, les descripcions de Jane Austen, els personatges detectivescos de sir Arthur Conan Doyle i els dies viscuts a partir de 1974 coneixent les oficines dels rotatius londinencs de Fleed Street; en aquesta ocasió, el veterà periodista nascut a Rocafort de Vallbona ens transportava a unes altres coordenades geogràfiques i polítiques ben diferents de les del Canal de la Mànega: les situades entre la línia que uneix el mar Negre i el Bàltic, fins a la ciutat de Vladivostok, on té lloc la darrera de les parades ferroviàries del transsiberià, i encara fins a l’estret de Bering.

Qui coneix bé la vocació de Foix per les pàgines internacionals de la premsa és el seu amic Antoni Coll, conseller editorial del Diari, ja que ambdós van coincidir a la dècada dels anys seixanta a la Universitat de Navarra, mentre estudiaven periodisme i després han anat tenint trajectòries paral·leles en diverses capçaleres. Tal com el descrivia Coll en una Plumilla de la contraportada, «Foix és una barreja de periodista internacional i d’un pagès amant de la terra. Pla el llegiria amb gust». Precisament a la presentació de l’acte col·loqui, Antoni Coll va fer èmfasi en la inclinació que Lluís Foix ha tingut sempre pels assumptes exteriors, fet que al llarg de la seva carrera l’ha portat a escriure cròniques i anàlisis com a enviat especial en vuitanta països diferents.

I entre aquests desplaçaments s’hi compten, és clar, quatre estades en territori soviètic com els dos mesos i mig que la primavera del 1986 el van portar a recórrer Àsia Central coincidint amb el XXVIIè Congrés del Partit Comunista, quan el sistema ja trontollava o el viatge a Islàndia, aquella mateixa tardor, per assistir a la Cimera de Reykjavik. També d’aquesta darrera etapa prèvia a la caiguda del Mur de Berlin, el periodista rememorava les sensacions que va tenir a la compareixença de premsa que Mijail Gorbatxov va oferir a una selecció de quaranta dels periodistes acreditats a la Cimera de Ginebra del 1985 per parlar de la trobada que havia mantingut amb Ronald Reagan, el president estatunidenc.

El fet és que per a Foix, per tal de comprendre l’actual situació de Rússia -i el conflicte d’Ucraïna- és necessari remuntar-se uns quantes dècades i segles enrere, i veure com s’ha anat desenvolupant la història i la política del país de les estepes, a més del paper que la pròpia geografia ha marcat al llarg dels segles, amb el riu Volga, les muntanyes dels Urals i l’extens fred siberià. Així, és important parlar de la Rússia d’avui, però per a fer-ho amb coneixement de causa, cal també, primer, per a Foix, comprendre -entre d’altres- allò que va significar durant els segles XIX i XX l’intent de les campanyes napoleòniques i la signatura de la Santa Aliança amb Àustria i Prússia; la presa del Palau d’Hivern; el tractat de Brest-Litovsk; o el pacte germanosoviètic de no agressió.

Exemples com els de Lluís Foix i la seva mirada al voltant de Rússia ens evidencien que, quan sorgeixen moviments inesperats que fan esclatar l’actualitat -com els que van passar pocs dies enrere a Rostov del Don-, és sempre cabdal tenir una mirada panoràmica de l’assumpte, conèixer les arrels d’allò que s’esdevé i analitzar també la complexitat del present a partir de l’evolució dels contextos. És per això que tot sovint cal que els periodistes tinguin una mirada d’historiador a més de «dir coses i escriure bé», com defensa Lluís Foix, el periodista de l’Urgell que ha sopat amb Boris Yeltsin i ha informat des de mig món.

«Puede decirse que el grito de la historia nace con nosotros y que es uno de nuestros dones más importantes.
En cierto sentido somos históricos todos los hombres».