Whatsapp Diari de Tarragona
  • Para seguir toda la actualidad desde Tarragona, únete al Diari
    Secciones
    Canales
    Diari
    Comercial
    Nota Legal
    • Síguenos en:

    Es fa saber...

    13 febrero 2023 21:23 | Actualizado a 14 febrero 2023 07:00
    Josep Gironès
    Participa:
    Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
    Comparte en:

    Fins els anys setanta del segle passat, els pregons eren el principal nexe comunicatiu entre els ajuntaments i els habitants dels seus nuclis urbans. Amb la frase: «Es fa saber...» s’iniciaven els pregons a la major part de pobles de parla catalana, sobretot a la banda meridional de Catalunya.

    Aleshores els pregons s’anunciaven a viva veu per les places, els carrers i les cruïlles dels pobles. La persona encarregada de pregonar era l’agutzil, el qual tenia com a dotació una gaita, una trompeta o una corneta amb la qual cridava l’atenció de la ciutadania.

    Si prèviament el pregoner havia fet sonar tres vegades el seu instrument, es tractava d’un pregó de caire oficial, amb el qual i «Per ordre del senyor alcalde» es feia saber als veïns determinades disposicions governamentals de caire estatal, provincial o local; es recordava els dies que es podia pagar la contribució; es notificava als veïns de determinades partides del terme l’obligació d’acudir un dia concret a arranjar el camí que portava a les seves finques; per les festes majors i de guardar s’encoratjava les dones a mantenir net el tram de carrer més proper al seu habitatge o qualsevol altre afer relacionat amb el consistori i la ciutadania.

    Per sort o per desgràcia, els pregons dels agutzils a la via pública van desaparèixer a partir de la implantació dels aparells de megafonia

    Un pregó precedit de dos tocs podia estar relacionat amb els afers religiosos, ja fos l’horari de les misses, els rosaris o les hores de confessió. També servien per anunciar el decés d’un veí, per bé que en aquest cas la via de comunicació era més personal i directa, ja que eren els mateixos familiars del difunt els que s’encarregaven d’anunciar la mala nova a la resta de la família, als amics i, sobretot, als veïns. En aquest darrer punt, cal recordar que tenia plena vigència que es considerava millor un bon veí a tocar de la porta que un parent a Mallorca, i més quan havien de ser els veïns els encarregats d’acompanyar el seguici mortuori fins l’església i el cementiri, cadascú amb una atxa encesa a la mà, i fins i tot transportant el fèretre als muscles.

    Un únic toc de gaita anunciava afers comercials: el dia de mercat a plaça; que alguna de les peixateries oferia peix «de tota classe» recent transportat al poble; l’oferta d’algun xarlatà que prometia de tot i a baix preu i amb l’afegit d’un o més regals; la venda d’alguna finca particular o un animal de càrrega; la pèrdua d’alguna cosa que el seu propietari demanava que li fos restituïda; la trobada d’algun objecte que el seu posseïdor proposava al propietari que en definís les característiques, abans de retornar-li; la visita del revisor de comptadors elèctrics... Els pregons comercials portaven aparellat un cost econòmic que havia d’assumir la persona que els encarregava, uns diners que complementaven la massa sovint migrada economia dels agutzils. Per contra, els pregons oficials i religiosos no generaven despeses.

    Ara per ara hi ha pocs espais públics on es reuneixen les persones per fer petar la xerrada; per cosir, sargir i brodar com es feia abans

    Per sort o per desgràcia, els pregons dels agutzils a la via pública van desaparèixer a partir de la implantació dels aparells de megafonia. Des d’aleshores s’establiren determinats tipus de cançó –normalment una sardana–, que avisava la ciutadania i la disposava a escoltar. A tall d’anècdota, en alguns pobles encara avui hi ha establer-ta una cançó especial, amb la qual es posa en guàrdia els veïns quan pel poble volten persones amb mala pinta o desconegudes. «Mi carro» –per allò del «me lo robaron»–, d’en Manolo Escobar n’és una de les més adients. I és aleshores quan tothom s’assegura de tenir la porta tancada i les finestres sota control.

    Més enllà de la promulgació dels pregons a través de la megafonia del poble, darrerament ha aparegut un element tecnològicament més avançat: l’eBando. A partir del web del consistori i per via de les xarxes social, els veïns que hi estan subscrits s’assabenten de les disposicions oficials, de les ofertes comercials i de tot allò que abans els arribava de viva veu per via de l’agutzil o per la megafonia.

    Pel que s’ha explicat, podríem pensar que la comunicació ha millorat als pobles amb la implantació de les noves tecnologies i amb la proliferació de les xarxes socials, però només és veritat en part. El problema és que, a mesura que millora el trànsit de notícies a través de les xarxes i dels diversos mitjans telemàtics, disminueix la comunicació que podem definir com de boca a orella. I això és greu, més que res perquè es perd el contacte entre les persones.

    Ara per ara hi ha pocs espais públics on es reuneixen les persones per fer petar la xerrada; per cosir, sargir i brodar com es feia abans; per gaudir de la fresca a les tardes d’estiu o arrecerar-se del fred d’hivern.

    Si abans només era a les ciutats on gairebé tothom vivia d’esquena a la resta de ciutadans, darrerament és als pobles on es perd aquella mena de contacte personal que portava associada la amistat i, per sobre de tot, la solidaritat.

    Per tot plegat: «Es fa saber» que ja cal que ens ho fem mirar.

    Comentarios
    Multimedia Diari