Em trobo amb un amic metge a qui han operat d’una malaltia greu. Ha estat ingressat un mes llarg en un gran hospital de Barcelona. El veig una mica més prim i quasi recuperat. M’explica tot el procés pel que va passar i em fa èmfasi del record desagradable que li queda d’aquesta experiència, el sentiment de soledat que va patir. Un dels seus comentaris va ser: «Passen metges que amb prou feines et miren, no et toquen, se’n van ràpidament i després t’assabentes, quasi casualment, que et faran proves de les quals et costarà saber-ne el resultat»...
Aquests dies, un altre amic estimat està ingressat en un hospital de casa nostra i m’expressa amb claredat el mateix sentiment de soledat i abandonament humà. Em diu i ho escric literalment: «Passa molta gent a veure’m, penso que són metges, però no ho sé amb seguretat, no els conec i malgrat els dies que ja porto no sé quin de tots és el meu metge. Em fan moltes proves i no estic segur d’entendre’n el resultat. Tinc por, estic trist».
Simultàniament m’arriba un article i uns comentaris que em fan pensar en la que era la meva professió i en els sentiments dels dos amics. L’autora és Ivonne Aline Bordelois, poeta i lingüista argentina que es va graduar en filosofia a la Universitat de Buenos Aires i en estudis literaris i lingüístics a La Sorbona. El títol de l’escrit em resulta molt atractiu: ‘Com tenir cura de les paraules que ens curen’. Tracta de la necessitat d’establir amb el metge una comunicació real, sincera i confiada, com a fil conductor en el procés de guariment de la persona malalta. Bordelois reivindica la paraula que, malgrat haver sigut apartada per la tecnologia, continua sent l’eina mèdica més poderosa per ajudar a la curació del malalt.
La medicina està arrelada a l’essència profunda del ser humà, amb tots els seus matisos, subjectivitats i irracionalitats
Totes les ciències s’acaben vinculant amb l’art i tot art té un aspecte científic. La medicina va néixer com un art, situada en el mateix grup de la poesia i la pintura i avui la ubiquem en el de la matemàtica, la química, la física... El pèndol l’ha portat de l’extrem de l’art al de la tecnologia i jutgem la seva efectivitat amb estàndards científics, cosa què ha fet canviar radicalment la seva praxis.
Comparteixo amb l’autora el nostre engany si pensem que la medicina és només ciència. La nostra professió està arrelada a l’essència profunda del ser humà, amb tots els seus matisos, subjectivitats i irracionalitats. Hem d’ubicar la medicina entre la ciència i la humanitat i aquesta concepció fa necessari l’ús de l’escolta i la paraula com a instruments imprescindibles en l’art de curar. Tristament, la visió de la medicina només com a ciència, excloent l’art, ens ha portat a ser uns professionals poc preparats en les habilitats personals i socials necessàries per a relacionar-nos amb els pacients. Estem perdent la capacitat d’escoltar, de valorar la importància de les paraules que es diuen i de les que s’obvien.
La informació científica pot ser completa i exacta, però cal que el metge faciliti la interpretació dels paràmetres resultants, que els avaluï en un context de costos materials i de salut, acceptant els valors del malalt, les seves emocions, prejudicis, la seva por al risc... Tot això fa que la bona medicina sigui un art que utilitza la ciència per ajudar a un ésser exactament igual que nosaltres, que està patint.
Estem perdent la capacitat d’escoltar, de valorar la importància de les paraules que es diuen i de les que s’obvien
L’autora reclama a la medicina que es retrobi amb la paraula com a instrument de diàleg interior, personal i amb el malalt i ens avisa del perill, també per al metge, de perdre la connexió amb els pacients.
El metge en la seva pràctica acabarà tractant tot el ventall de personalitats humanes: rics i pobres, savis i no tant, orgullosos i humils, honrats i delinqüents... i els pot veure en els seus millors aspectes i també en les pitjors circumstàncies. Participarà del drama humà davant de la incertesa i del patiment. Tot això és el que fa diferent la medicina de la ciència pura i cal una formació mèdica més integral i més preocupada per la comprensió de la naturalesa humana.
No és senzill admetre aquestes dimensions humanes perquè ens aparten de la pretesa racionalitat, de l’exactitud freda del món científic i ens aboquen a considerar la incertesa de l’ànima humana.
La nostra cultura amaga el patiment i facilita aquesta medicina basada només en la tecnologia, però quan nosaltres estem malalts i sentim propera la mort, res pot substituir la força de la paraula. Tots, professionals i pacients, necessitem resituar la medicina com la ciència més humana i l’art més científic. Ens hi va la nostra salut.
