Macroeconomia populista i altres herbes

Ron Dombusch i Sebastian Edwards van encunyar la denominació «Macroeconomia del Populisme» en un article publicat el 1990. En ell es feia l’anàlisi del plantejament, l’evolució i els resultats de la política econòmica seguida per Xile sota la presidència de Salvador Allende i el Perú d’Alan García. Una visió més desenvolupada sortí en un llibre publicat el 1991. En ell s’ampliava el model a les pautes visibles inicialment a l’Argentina entre 1973-76, Mèxic i Brasil. El 2014 Paul Krugman, celebrity universal de l’economia, neokeynesià militant i políticament progressista, observava uns trets i evolució equiparables a l’Argentina de Cristina Fernández de Kirchner i, en grau més extrem, a Veneçuela. Finalment, S. Edwards publicà una obra el 2019 en la que remarcava l’expansió de trets de macroeconomia populista a molts diversos països del món.

La Macroeconomia populista es fonamenta en una forta expansió de la despesa social i dels salaris mentre menysprea els riscos que implica aquesta expansió, a saber, inflació, deute públic creixent, reacció dels agents econòmics en contra de polítiques que els resulten perjudicials (per exemple l’increment de la pressió fiscal) i fins i tot les restriccions externes que poden implementar tercers països perjudicats per aquesta política.

L’evolució d’una política econòmica populista sempre dispara la despesa pública i genera inflació inclús hiperinflació, que menen a un col·lapse de l’economia nacional, al conseqüent empobriment real de l’estat i de la massa assalariada, que acaba amb un nivell salarial per sota del que tenia abans del programa populista.

El procés es desenvolupa en quatre fases. La Fase 1 veu un gran increment de la despesa social (o no) de l’estat i dels salaris. La Fase 2 es caracteritza per una inflació rampant acompanyada d’increments salarials per damunt de la productivitat. Com a resultat s’arriba a una estagflació (alta inflació acompanyada de contracció econòmica). La Fase 3 presenta una determinada escassetat de béns (prestatges buits, racionament...), hiperinflació, i fuga de capitals massiva. La Fase 4 s’inicia amb una certa política d’estabilització econòmica impulsada pel mateix govern populista. Aquesta estabilització li significa una pèrdua de suport social que desemboca en conflictivitat social. Finalment el govern cau i el seu substitut es veu obligat a fer retallades en la despesa, mentre que els salaris reals resten irremediablement ancorats en un nivell inferior al que tenien abans de la fase 1.

L’actual govern central implementa una política macroeconòmica de marcada influència populista, tot sigui dit amb certes restriccions, en bona part determinades pels marcs autoritzats per la UE. Ben cert que aquest populisme ve dictat pel soci menor del gabinet i no pel propi partit de Sánchez, però aquest hi està atrapat per diversos motius: Una mica per la pròpia convicció complaent amb l’ala esquerra del PSOE, per l’altra com a tàctica per a atraure el votant d’esquerra ‘dura’, desencantat amb les extravagàncies de la galàxia Podemos. El resultat: Sánchez és vist i percebut dins i fora d’Espanya cada cop més com un partidari de l’heterodòxia (i el fracàs) de l’economia.

Paradoxalment, a Catalunya, vista la ineficiència del govern independentista, triturat per les seves pròpies limitacions conceptuals i la sorda i creixent guerra interna que l’han demostrat ser incapaç de dur a terme una política econòmica creïble, l’esperança de bona part dels agents econòmics del país veu amb creixents bons ulls l’aparent moderació i ortodòxia econòmica del PSC.

A l’espera de com actuaran les interaccions i les contradiccions entre Sánchez i Illa, no diguem en el rumb erràtic i cada cop més estrambòtic de l’Independentisme polític, els propers mesos poden ser molt interessants. Massa.