Setanta anys d’Eugeni Perea
a Riudoms

Amitjans de febrer, coincidint amb el setantè aniversari del narrador, poeta, arxiver i historiador Eugeni Perea i Simon (Riudoms, 1953), van reunir-se, als afores d’aquesta vila del Baix Camp –en un dinar al Mas de Santa Creu–, unes setanta persones, també, entre familiars, amics i companys de les moltes feines i activitats que Perea ha desenvolupat, per agrair-li la intensa dedicació a la història, la literatura, la toponímia, l’onomàstica i al periodisme, facetes que unes trenta personalitats culturals i acadèmiques destaquen en el llibre col·lectiu d’homenatge, editat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat, presentat en aquesta ocasió.

Tot aquest retrobament festiu va ser organitzat –en secret, com a sorpresa– per la filla, Maria Eugènia –dona també de lletres, traductora–, que de fa uns anys dirigeix la revista local Lo Floc, dintre del Centre d’Estudis Riudomencs Arnau de Palomar, que a mitjans dels anys setanta va col·laborar a fundar, justament, el seu pare, perllongant així la indubtable influència que aquesta família (amb l’esposa i mare, Maria Dolors Virgili) ha tingut i té en la continuïtat de la cultura local a Riudoms i al conjunt del Baix Camp.

I és que Perea –atent, discret, gran observador amb aquests ulls blaus que viuen, enamoren i moren sobre tot i tothom– és un d’aquests tipus humans que no és estrany que hagin nascut en aquest petit paradís (exceptuem ara l’àrea petroquímica) del Camp de Tarragona, amb il·lustres precedents, a Riudoms mateix, com Antoni Gaudí (Mas de la Calderera) i el compositor Joan Guinjoan, al Mas de Gebellí, llaurant avellaners per després esdevenir el gran músic que va ser.

Des del Mas de Santa Creu, entre marges i camps, al nord del poble, vaig poder fer-me càrrec, de nou, de l’envergadura de la ‘Geografia espiritual’ d’aquest paisatge, per dir-ho a la manera com Artur Bladé va definir les teories del filòsof Francesc Pujols, un dels homenots més divertits i profunds que va donar aquest país.

Entre tants reunits, vaig poder fer xerinola –escoltant i contant divertiments i algunes severes admonicions del que estem vivint– amb personatges distingits del nostre panorama cultural immediat: de Josep Poblet a Àlex Susanna; de Jordi Manent a Fina Anglès; de Miquel S. Jassans a Josep M. Grau Pujol; de Manuel Rivera a Juan López- Carrillo i Alfredo Gavín (una trinitat poètica, editorial i periodística de gran dimensió); de Miquel-Lluís Muntané (també de l’art poètica) a Francesc Marco-Palau (montblanquí, biògraf del pintor Maties Palau Ferré) i, en fi, de Carles Martí Martí a Josep M. Riu Margalef, amics de primera hora d’Eugeni Perea en el també indispensable esforç, durant la Transició (1975-1980), d’espavilar les orelles als propis vilatans.

Allò que es diu: una jornada memorable, de reforçament de conviccions, que se n’han de tenir, «però poques», com recordava Joan Fuster. Així mateix, poques o unes quantes més –fermes i continuades– són les que vam voler expressar a Eugeni Perea, ell que les ha sostingut en el llarg temps des de la seva adolescència, havent-s’ho voltat tot, conegut a tothom, regirat en papers de l’antigor, ordenant-los per a l’Arxiu de la Diputació de Tarragona, que ha tastat tots els plats (vegeu la seva Gastronomia divina) i que ha furgat en els intersticis de la realitat (vegeu el seu Quadern d’interseccions).

Amic i continuador dels creadors de l’Escola d’Onomàstica del Camp de Tarragona, com Ramon Amigó i Albert Manent, va voler homenatjar Antonio Machado, enviant a Cotlliure (on reposen les seves restes des de febrer de 1939) un plec de poemes, Amb pedres al ronyó, que va obtenir el Premi Internacional de Literatura 2012 que convoca la Fundació que porta el nom del gran poeta sevillà. I és que, de Riudoms a Sevilla, no hi ha distància que valgui si es té el cap prou clar per comprendre la unicitat del vivent.