Terra de fascinació la d’Etiòpia. En el seu immens territori (dos cops la península Ibèrica) els paisatges són tan variats i diversos que el viatger la pot recórrer mil cops i no l’acabarà mai de conèixer. Els seus habitants, que parlen fins a noranta idiomes diferents, solen ser senzills, honestos i acollidors.
Llarga és la història d’aquest bell país, que posseeix un grapat d’indrets declarats patrimoni de la humanitat per la UNESCO, entre els quals podem citar l’antiga capital d’Aksum i les seves esteles monolítiques, una de les quals va campar als Fora Imperiali de Roma durant dècades, duta per Mussolini com trofeu militar. O l’exòtica ciutat de Lalibela, batejada en honor del Negus Gebre Mekel Lalibela (aquell que les abelles obeeixen), que en el segle XIII va voler conformar la seva capital com una imatge de les dues Jerusalems, extraordinària iniciativa de la qual són testimoni un grapat d’inaudites esglésies excavades en roca viva.
Recordi’s també la fortificada ciutat de Harar, de majoria musulmana, que seduirà el turista amb un espectacle únic al món: L’alimentació nocturna de hienes tacades salvatges que uns homes-hiena (domadors) executen interactuant amb les feres com si fossin dòcils mascotes. No ho són.
La hiena tacada té una de les mossegades més poderoses del regne animal (se les ha vist partint fèmurs de girafa de més de 8?cm de diàmetre). Un animal curiós que viu en manades dirigides per femelles enormes, dominants i molt agressives.
El país és ric, almenys en rareses, com el fet de canviar la data a les 6.00 i no a les 12.00 com tothom, però especialment per una particularitat política excepcional i única a l’Univers conegut: La seva Constitució, que estableix en l’article 39 el dret a la secessió de qualsevol dels estats federals que componen la República Federal Democràtica d’Etiòpia. Clar que això de «democràtica» és només una paraula.
A l’Índex de Democràcia 2010 elaborat per l’EIU (The Economist Intelligence Unit) el país s’emplaça en un poc meritori lloc 118 d’un total de 167 països (Espanya el 17, Alemanya el 13). No em consta, però estic segur que la inigualable senyora presidenta del Parlament de Catalunya, que justament aquests dies es passeja per terres etiòpiques, admirarà les fecundes possibilitats que tan excepcional clàusula legislativa oferiria als seus anhels secessionistes.
Si en lloc d’aprofundir en el marc legal de democràcies tan poc consolidades ho fes en el de països democràtics més acreditats, com per exemple Alemanya, descobriria realitats menys plaents als seus desitjos.
Efectivament, la Constitució alemanya estableix, per exemple, en el seu article 21.1, que cap partit polític que plantegi desvirtuar o eliminar la República Federal d’Alemanya podrà ser legal. Facin-s’ho mirar els feligresos del «Procés».
Tots els seus partits haurien de recórrer a alambinades fórmules retòriques per a dissimular la seva voluntat de trencar el Regne d’Espanya i crear una República Catalana. O serien il·legals. Seguim.
Segons l’article 28.1 els länder (aquí en diem autonomies, o sigui, els estats federats), han de guardar respecte a l’ordre federal (o sigui, el de tota la federació). Per altra banda, a l’article 28.3 s’estableix que l’estat federal té la potestat de garantir l’ordre constitucional en els länder. Dret a intervenir si algú s’excedeix, vaja. No s’acaba aquí la cosa.
L’article 31 simplement diu que el dret federal deroga automàticament els drets particulars dels länder (s’entén que en el cas que ambdós entressin en contradicció). I per si no està encara prou clar, el 37.1 recorda que el govern federal pot «adoptar les mesures necessàries» per a obligar els länder en cas que algun d’ells desacatés els mandats de la Constitució.
I una cirereta molt oportuna apareix a l’article 100.3, en què es declara que la Cort Constitucional Federal (el seu Tribunal Constitucional), pren decisions d’obligatori compliment.
Com es pot observar, els països federals prenen prevencions vigoroses per a mantenir la seva unió, ja que federació no significa un pas en el sentit de la separació, sinó un compromís en la unió.
I si els partits implicats en el «procés» tan clar entenguessin que s’estan transgredint drets bàsics dels ciutadans de Catalunya o de les seves Institucions, podrien encara demanar empara al Tribunal Europeu de protecció dels Drets Humans i Llibertats Fonamentals o el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, ja que Espanya, com estat de dret, ha signat el compromís d’acatar les sentències d’aquestes corts internacionals. Però no pateixin. No ho faran, saben de sobra que perdrien.
La «desconnexió» empresa per la Generalitat i aplaudida pels grups polítics, socials i mediàtics afins no té cap recorregut legal. És una rebel·lió de fet, pràcticament una sedició i, com a tal, aviat o tard haurà de ser objecte de sanció per l’estat de dret. Sens dubte, molts s’esquinçaran les vestimentes davant una nova «agressió» quan la llei n’inhabiliti els protagonistes. Molts altres, i cada cop en som més, no.