I per què dones?

Estem vivint una època amb un panorama desolador: el desagradable resultat d’una llarga crisi econòmica, que no ha tingut en compte la persona, sinó el benefici d’uns quants. Per tant no ha estat només una crisi econòmica sinó també de valors. Una crisi que ha atacat brutalment els més desfavorits i que ha deixat milers de famílies senceres sense cap tipus de protecció. Hem presentat memòries, amb números, xifres, informes i, de moment, la realitat no canvia. Per posar alguns exemples direm: el 27,3% de la població viu en risc d’exclusió social, més del 50% d’atur juvenil; 8 de cada 10 famílies pobres no poden posar la calefacció; a Catalunya hi ha 450.000 habitatges tancats amb 230.000 persones que els necessiten. Però malgrat aquesta situació, la nostra actitud tampoc canvia. És una actitud d’escolta, d’empatia, d’estar al costat de l’altre.

I això és justícia. Entès com a justícia el donar a cadascú el que és seu, i no per caritat –entesa com a almoina–, sinó per justícia; perquè donar a cadascú el que en justícia li pertany significa donar allò a què té dret –dret a la salut, dret a un habitatge digne, dret al treball, a l’educació, a la participació, a un salari just– per viure amb dignitat.

I aquesta tasca de millorar la justícia social del nostre entorn neix del desig d’aquest col·lectiu cristià, majoritàriament de dones, d’estimar l’altre.

I per què dones? pregunto, perquè «la dona és genèticament mare, pròxima, detallista, pràctica, valenta, coherent i més conscient que l’home dels problemes que l’envolten», diu Jeane Marie Feutrie, voluntària de Valls. «És decisiva, transmissora del dret fonamental que és la vida», expressa Conxa Manrique, advocada i voluntària.

Finalitzaré amb un paràgraf que recull el testimoni de les voluntàries Carme Turull, Teresa Beà i Maria José Rueda:

«Des de Càritas podem i volem aconseguir canvis, a petita escala, en el nostre entorn més immediat. Amb els ulls oberts, cercant sempre solucions, en el dia a dia, canviant les actituds. Com va dir la mare Teresa de Calcuta: ‘A vegades sentim que el que fem és tan sols una gota en el mar, però el mar seria menys si li faltés aquesta gota’.»