‘Il cuore amato’

Tot va començar amb un casament sonat entre la famosa cantant Rocío Jurado i el no menys famós boxejador Pedro Carrasco, campió d’Europa i del món en unes actuacions força seguides per una televisió en blanc i negre.

El marino de los puños de oro es va titular la pel·lícula que va protagonitzar. Després seguiria un altre casament no menys sonat entre la mateixa artista i un torero, Ortega Cano. D’altra banda es va continuar amb una altra cantant important, Isabel Pantoja, que també es va casar amb el torero Paquirri, que va morir tràgicament.

I va continuar amb un altre aparellament amb l’alcalde de Marbella i mà dreta del famós Jesús Gil, a la vegada president de l’Atlético de Madrid. En aquesta segona saga tothom va acabar a la presó. I després de Paquirri seguiria Paquirrín i de Rocío, Rocíito.

I van créixer i es van multiplicar, apareixent en escena fins i tot un guàrdia civil amb Rocíito, que ràpidament va deixar el cos per poder incrementar les seves activitats. I pares i nets, germans i germanes, i cunyats i gendres, i oncles i tietes, nebots i nebodes i gent del servei.

Tots junts en una cadena que encara no té fi dins del culebrot que sembla d’aquells que venien de Veneçuela, abans que el Simon Bolívar s’aparegués primer a Hugo Chávez i després a Nicolás Maduro.

És meravellosa la capacitat dels guionistes del culebrot espanyol, perquè crec que n’hi deu haver més d’un ja que les pujades i baixades dels protagonistes, els amors i desamors i el prendre partit per uns o altres són inacabables pels teleespectadors i lectors que al llarg de generacions els segueixen.

Fins i tot el president del Govern central va trucar a la Rocíito per interessar-se per la seva situació. I no parlem de la ministra Montero. Ni tampoc dels tertulians d’aquestes televisions que segueixen, amb èxit, aquestes aventures.

Tots hi guanyen i quan sembla que s’ha acabat surt un altre parent llunyà que encara no havia parlat i truca i entra en directe. Tot com un exemple clar de productivitat laboral.

Cantants famoses, boxejador, toreros i un exguàrdia civil en un carrusel difícil d’igualar i certa facilitat per denunciar-se als jutjats. Fins i tot il cuore amato es judicialitza en aquest país.

Aquí no tenim aquest tipus de culebrots. Però tenim alguns casos que són tan difícils de seguir com d’explicar. I per això tenim a casa nostra el cas Juvillà.

No és «la verdad sobre el caso Savolta» del meu company de curs i de facultat a la Barcelona dels anys seixanta, Eduardo Mendoza, però també és francament interessant.

Em refereixo a la part final del cas, és a dir, a la part del Parlament de Catalunya. La Junta Electoral Central ordena que el senyor Juvillà deixi d’exercir com a diputat.

La màquina parlamentària es posa en marxa. La presidenta protesta enèrgicament i encapçala unes actuacions dirigides, segons ella, a protegir els drets dels parlamentaris.

Es reuneix la Mesa del Parlament i programa una sessió de rebuig. Fins aquí tot normal, dins del guió habitual d’aquest Parlament. Però a mesura que passaven les hores, no ja els dies, apareixien sorprenents canvis de guió.

El grup polític de l’afectat demana poder delegar el seu vot. L’advocat potent d’alguns líders independentistes aconsella a la presidenta que vigili, que potser anirà, diu públicament, a parar a la paperera de la història com va anar un anterior president de la Generalitat, a la paperera del Codi Penal.

Desconeixia aquest articulista l’existència d’aquestes dues i importants papereres que, a la vegada, tenen el problema que quan s’omplen sempre les acaben buidant treballadores i treballadors mileuristes.

La presidenta, correctament, diu que no es pot delegar el vot perquè el ple afecta directament el senyor Juvillà i per tant podria ser causa de nul·litat si votés un assumpte que l’afecta. I a partir d’aquí es complica el culebrot.

Resulta que sorprenentment transcendeix que per aquest plenari no s’havia convocat el diputat en qüestió. I si no se l’havia convocat també resulta ser una curiositat jurídicament important el fet que, malgrat això, es demana la delegació del vot.

Però el tema segueix. I com és que a la presidenta algú no li diu que no està convocat el diputat?, en lloc de parlar de possibles incompatibilitats per no poder votar a l’haver de tractar el plenari de la seva persona.

Però passa algun dia i sembla que la maquinària parlamentària administrativa havia donat de baixa ja el diputat com a conseqüència del requeriment de la Junta Electoral Central i per evitar més problemes jurídics.

Per tant, ni delegació de vot ni possibles incompatibilitats perquè ja no era diputat. I si això va ser així, la presidenta ho desconeixia tot. Es fa difícil d’entendre.

Però segueix i el senyor Juvillà en una entrevista radiofònica manifesta, en unes declaracions tan correctes, d’acord amb el seu pensament, com tranquil·les, que ell es va assabentar del cessament com a diputat per la Tresoreria de l’Estat, potser es refereix a la Seguretat Social per la baixa laboral, la qual cosa no deixa de ser una gran ironia.

I aquí ve la sorpresa final i és que va manifestar també que després de tot el que havia passat ell encara no havia rebut cap notificació del Parlament.

És a dir, després de dies d’enrenous i fins i tot d’haver passat el plenari, no el convoquen, no li comuniquen la motivació de la no convocatòria i, sobretot, no li notifiquen res ni de la convocatòria ni del cessament.

I per acabar, la presidenta en seu parlamentària surt a donar explicacions i diu que els funcionaris van actuar per por. Lògic que un funcionari tingui por de cometre un delicte en l’exercici del seu càrrec i a més sabent-ho.

Però el que no és lògic és aquesta gran descoordinació política-funcionarial, si és que va existir, i que implicaria responsabilitats tant polítiques com funcionarials.

I per concloure el nostre culebrot que podria tenir més capítols, la presidenta va manifestar també per sorpresa i amb un contingut totalment funcionarial que per protegir els diputats del Parlament de Catalunya cal fer una llei electoral pròpia i canvis a la llei electoral espanyola.

És a dir, que es va passar de la desobediència inicial a canviar les lleis, precisament per no desobeir. Totalment d’acord. Cosa que podrà fer, i no és una qüestió menor, si té els vots suficients tant al Parlament català com al Congrés espanyol. Aquesta és la realitat. Il cuore amato.