Inici d’infart

Pedro Sánchez ha aconseguit superar el primer assalt de la legislatura al darrer minut, després d’una agònica negociació amb Junts, empats i repeticions de votacions incloses. L’abstenció de Junts va fer possible finalment salvar dos dels tres primers decrets llei del govern que inclouen una llarga llista de mesures, la majoria socials, com són l’augment de les pensions o la convalidació de les mesures anticrisi. El ple també va rebutjar les esmenes de totalitat a la Llei d’Amnistia amb els mateixos vots de la investidura.

A més a més, la formació de Carles Puigdemont va pactar una sèrie de contrapartides gens menyspreables, algunes reclamades des de fa molts anys per part dels governs catalans com és la delegació a Catalunya de les competències sobre immigració. La publicació de les balances fiscals, adequar un article de la llei d’enjudiciament criminal per evitar un possible endarreriment de la Llei d’Amnistia i reconèixer els drets històrics en el règim local també formen part dels acords entre Junts i el PSOE.

Com sempre aquestes contrapartides han tingut lectures ben diferents als mitjans de Madrid, on es parla de cessions inacceptables, o als de Catalunya on la interpretació és que Sánchez ha aconseguit salvar els mobles a darrera hora. Vaja, el que ja passava quan Jordi Pujol pactava amb els governs socialista o popular.

Ja se sap que la política té la memòria molt curta i ara ja ningú recorda quan a Pujol el consideraven o bé home d’estat o un aprofitat insolidari depenen el govern amb qui pactés o qui interpretés els pactes.

Però el que també demostra és que hem tornat al «peix al cove», allò que tant es va criticar durant els anys del procés des de les files independentistes. I molts dels seguidors de Junts encara critiquen. Probablement, aquesta actitud tindrà un cost electoral per ells cap al partit de Sílvia Orriols. Segurament per això han tingut tant d’interès a reclamar les competències d’immigració.

Els acords entre PSOE i Junts de dimecres també han agafat amb el pas canviat als d’ERC, perquè seran ells els que des del govern de la Generalitat hauran de negociar i aplicar les competències d’immigració.

Sigui com sigui el que és desitjable és que el govern de Pedro Sánchez hagi après la lliçó després del ple de dimecres consistent que ha de negociar els continguts dels projectes i decrets que faci abans no entrin al Congrés, si no vol que alguna il·lustre senyoria acabi infartat en alguna de les moltes sessions plenàries que li manquen a la legislatura que acabem d’encetar. I, sobretot, si volen que la legislatura no s’acabi de forma sobtada molt abans del seu termini legal.

Ja ho va dir Míriam Nogueras al ple que «les coses no tornaran a ser com fins ara» el que vol dir que al govern socialista i al grup parlamentari no els quedarà més remei de treballar la negociació abans d’iniciar les tramitacions a les cambres legislatives. Amb el ple, doncs, ja ha quedat clara la inexistència d’un acord de legislatura entre el PSOE i Junts. En canvi, ERC sí que es va comprometre a donar suport als projectes que presenti el govern, probablement perquè existeix un tracte de major confiança entre ells i els socialistes fonamentat durant la passada legislatura. Almenys de moment encara no han valorat l’acord per l’assumpció de les competències d’immigració.

El govern de Pedro Sánchez també es va comprometre a facilitar el retorn a Catalunya de les empreses que van marxar després de l’1-O. Al ple d’ahir no es va mencionar per res la possibilitat d’establir sancions per les empreses que no acceptin tornar. De fet, aquesta mesura, defensada per Junts, fa molt de tuf d’argument de màxims destinat a decaure en la primera negociació.

Mentrestant a Barcelona l’alcalde Collboni no acaba d’aclarir amb qui pactarà el govern municipal des d’on governa en clara minoria des de l’inici. No sembla que es pugui tancar un pacte abans de les eleccions europees i qui sap si després de les autonòmiques.

Ja se sap que eleccions i pactes per governar tenen els seus tempos.