Justa la fusta

Aquesta expressió es fa servir per palesar l´acord amb una cosa dita. Semblarà estrany conèixer l´etimologia del mot (prové del llatí i significa pal o bastó). Igual com hi ha altres parelles de paraules amb un eix semblant: lleny/llenya, full/fulla, fruit/fruita, etcètera.

És ací on, no havent passat dues setmanes des que celebràvem la Diada nacional catalana, tibo d´un pensament d´en Joan Francesc Mira. Un escriptor considerat vegada el millor assagista del País valencià després del malaurat Joan Fuster: «llegint la premsa de Barcelona, creia que himne, patriotisme, bandera, identitat, nació i més paraules similars eren provincianismes, coses passades de moda. Impròpies de països europeus grans i seriosos»... Exacte !

Raó no li´n falta. Sentint declaracions des de qualsevol punt cardinal de l´arcada política, tinc la percepció d´exclamar «justa la fusta». No em fa el pes ni la talla cap dels polítics que cito tot seguit: Salvador Illa, Gabriel Rufián, Laura Borràs, Pere Aragonès, Eulàlia Reguant, Carles Carrizosa, Alejandro Fernández, etcètera. Viuen immersos en la picabaralla sempiterna. Ni tan sols els dos socis de govern (ERC i Junts) es posen d´acord en res...L´espectacle que acaben d´oferir al món --un any més-- els desqualifica de cap a peus. «Justa la fusta»!

No ens cal cap prova. Ni la del cotó fluix. Gent normal del poble, sense la més mínima pretensió ni xuleria bé que assoliria fites que, a hores d´ara --als primers-- ja els está bé que siguin inabastables. Passen els dies i anem enrera, com els crancs «Ja et conec herbeta, que et dius marduix». Anant-hi bé ells, tant se´ls en fot ! Més clar l´aigua ! Tot plegat, el sector públic i la política vénen a ésser com una casa de barrets, on tot val. En el cas d´una altra empresa privada, del sector que fos, que en faria de dies que els haurien foragitat !

Hem de fer una esbandida d´impacte. Ja n´hi ha prou que ens vagin prenent el pèl. Se´ns pixen al damunt i pretenen fer-nos creure que plou... Cada cop hi ha més gent que no arriba a fi de mes. Cap ni una de les moltes empreses que es van endur la seu seu social fora no torna...ni en té pensament. El desgavell campa a tort i a dret. Prou de sentir «homilies»? Són com una trepa de capsigranys. Si tenen un mínim de decència, només els demanem una cosa: que cardin el camp ! «Justa la fusta»! Prenem un xerrac i separem-los del cordó umbilical que els uneix a la «moma».