Els obituaris no són un gènere periodístic destinat a criticar els defectes de les persones. Els obituaris són peces per enaltir allò de bo que la persona que marxa deixa de llegat. Els defectes de Luis Sánchez-Friera ja se’n cuidarà de rebentar-los la Història.
Avui toca altificar les seves virtuts. Luis era un home dotat d’un sentit de l’humor depuradíssim. El dia que li vaig notificar que m’havien diagnosticat Parkinson, em va clavar una mirada sorneguera i va amollar: «No lo digas a nadie. Franco también tenía Parkinson y ya ves cómo llevaba la nación». Va acabar la frase mentre brandava tremolós el braç enlaire. En segon lloc, Sánchez-Friera tenia molt clar que la missió del Diari era exercir el contrapoder. En paraules d’Anson els diaris han de: «Criticar al poder cuando el poder se equivoca, elogiar al poder cuando al poder acierta, denunciar al poder cuando el poder abusa. Y no solo al poder político, También al poder económico, al cultural, al universitario, al sindical, al deportivo...».
Darrere de la fama d’ogre, alimentada per la seva discreció social, amagava un home d’una tendror inusitada. Moltes vegades, en la solitud dels despatxos setmanals que manteníem tots dos a la cinquena planta, se li escapava més d’una llàgrima. Per acompanyar aquest obituari he trobat una foto inèdita de Luis Sánchez-Friera agafant el sabre del general Prim, per deferència del llavors alcalde de Reus, Carles Pellicer. El seu gest en empunyar la històrica peça és un endreç de fermesa i perspicàcia. Sánchez-Friera ens deixa un Diari que és un contrapoder que moltes ciutats envegen.
