La Constitució: Un vestit envellit

Avui sentirem aquells que diuen que és el marc que facilita la 
convivència de tots plegats. I sentirem exclamacions i rebuig contra aquells que des de Catalunya la veuen com una paret que no es pot saltar

| Actualizado a 06 diciembre 2021 06:36
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Avui tornarem a sentir les defenses rutinàries de la Constitució. Aquelles que diuen que és el marc que ens hem donat i que facilita la convivència de tots plegats. I sentirem exclamacions i rebuig contra aquells que des de Catalunya la veuen com una paret que no es pot saltar més que no com un àmbit de llibertats compartides. Una cotilla més que no una pista per còrrer.

Aquests constitucionalistes que la defensen amb l’actitud de «com que t’estimo t’abonyego», que és intocable, que no es pot qüestionar, i que la flexibilitat per encaixar un referèndum d’autodeterminació, o per atorgar una amnistia, no la veuen per enlloc.

Com ja sabem d’aquests anys, tot és qüestió de voluntat política. I si el 1980 es va fer la vista grossa perquè Almeria perquè fos andalusa, l’Estat va canviar la llei perquè el sí a l’Estatut no havia superat la meitat més ú dels censats, o si l’han modificat el 2011 per l’estabilitat pressupostària i la crisis econòmica, també hi ha qui veu aquestes escletxes de consulta territorial sense que suposi cap contradicció. Tot és voluntat política.

Hi ha experts constitucionalistes com Javier Pérez Royo que la comparen amb una peça de vidre, que el risc és que es trenqui. Constitució que no es reforma, que no es modernitza, acaba sent un fre, i pot precipitar la fi del sistema democràtic que empara.

En el cas actual, amb la figura del rei emèrit a punt de ser salvada, sembla que el que es vulgui és perpetuar aquests senyals de declivi, de degradació d’un Estat corrupte, condemnat a la caiguda.

La corrupció sistèmica, que ha afectat a grans partits i institucions, que ha generat esperpents com el comissari Villarejo, que tenint-ho tot gravat, administra a criteri a qui esquitxa, o a qui salva. Una corrupció que ha deixat prohoms a l’alçada de la misèria vergonyant, i que salvarà del foc l’emèrit. Renèixer de les flames, per salvar el fill, la institució, i la Constitució. El paper ho aguanta tot, i pot proclamar des de la defensa al treball, a un habitatge digne, o educació i sanitat per tothom, però el dia a dia ja és una altra cosa.

Drets fonamentals emmordassats, i quan es volen recuperar se’t giren en contra dreta, ultradreta i policies; drets laborals tocats, i quan es vol recuperar una certa garantia pel treballador, se’t giren en contra banca i patronal. I en el debat territorial, el llegeixis des del finançament, el llegeixis des de l’estructuració, ja ni s’hi entra, perquè llavors sí que anem a l’essència, a la unitat de destí universal.

La impossibilitat d’entesa. Ara ensenyen quatre fòrmules de recompte de les xifres autonòmiques, que de cap manera suposen la correcció del dèficit fiscal català, d’aquests 16 mil milions. I de fer un referèndum com l’escocès, camí del segon, oblida-te’n. Ja ho diu Rajoy: «Els independentistes ja saben el què hi ha». I el que hi ha és el de sempre.

L’evolució del temps ens diu que l’assumpció dels principis constitucionals no la té ningú. La concepció plurilingüística de l’Estat, de la riquesa que suposa, és entesa com una nosa. Perquè sinó aquest sainet del 6%, aquesta rifa de les quotes lingüístiques a les plataformes televisives, ja no hi seria. És el mateix Estat i el seu Govern qui l’hauria de reivindicar des del 1er minut. També en l’oferta cinematogràfica, i en els altres àmbits de la cultura.

Però això sí que és una quimera, que diria el monarca. Al final la Constitució haurà acabat sent una disfressa, ni Estat federal, ni Estat amb algunes autonomies. La disfressa del 78 que ha perdut color, un vestit que per deixar enrere la dictadura va anar bé, però que va tancar en fals molts debats, i ara les costures de tant tibar, comencen a petar.

Els pedaços poden tapar les vergonyes, però és clar que arribarà un dia que acabarem fent com amb el vestit nou de l’emperador, que anava nu i tothom li lloava l’estil.

 

Periodista
Dirigeix i presenta el programa ‘Més324’ (TV3). Premi Nacional de Comunicació 2015 per la seva llarga experiència en ràdio, va començar a Ràdio Salou (SER) i ha treballat a Catalunya Ràdio a diferents programes (des d’‘El món s’acaba’ a ‘L’oracle’) i com a corresponsal a Madrid. És un dels promotors de Canal Reus TV.

Comentarios
Multimedia Diari