Teoria del rèquiem. Memòria de mossèn Raventós, l’advocat Vives i el crític musical Alier

El rèquiem és un gènere musical molt especial, tan singular que és una obra única en el catàleg dels compositors: per què tenen tantes simfonies, sonates, quartets..., i en canvi només un rèquiem?

Perquè el somatitzen com a carta personal a l’infinit, a la transcendència, a les estrelles, a Déu, que cadascú ho anomeni a gust de les seves idees. Això sí, el rèquiem és una prestació de la cultura cristiana, perquè és una missa i si l’anomenem convenientment en llatí direm ‘requiem’ sense accent, que significa repòs, descans.

Aquest és el titular de la meva ‘teoria del rèquiem’, bastida a través dels anys, de la col·lecció de vinils i CD’s que he anat fent i que ja fa patxoca, de catalogar-ne més de tres-cents i d’escoltar-ne en directe un altre munt: les versions sentides, immenses, fascinants, del rèquiem de Fauré de Sergiu Celibidache, el Verdi de Giulini i Muti, el Brahms d’Antoni Ros Marbà, el Mozart de Salvador Mas.

He triat aquests compositors també com a recomanació a qui pugui tenir-hi interès, perquè són obres cimeres de la història de la música i, a part del gaudi, ens poden ajudar a entendre allò que ens costa més d’empassar-nos, que és la nostra pròpia finitud física, a la qual el rèquiem ens dona una pròrroga metafísica.

Sergiu Celibidache, un dels millors directors d’orquestra de tots els temps, quan assajava el rèquiem de Fauré deia als cantaires que a la part ‘In paradisum’, al paradís, s’imaginessin que eren al cel, al cel que tenim a tocar, no pas al de la història sagrada –ell era zen– i que volessin com si fossin aire: exactament com anomenen l’esperit de Déu els evangelis escrits en grec, els de Lluc i Joan, el ‘pneuma’...

D’aquí els neologismes ‘neumàtic’, ‘neumologia’... La ingravidesa, «allò que no pesa», que és com definia l’ànima sant Agustí. La música és a l’aire, és incorpòria, no es veu... En fi, tot això i una mica més és la meva encara inèdita, suposo que per gens comercial, ‘teoria del rèquiem’.

Aquests dies l’he posada en pràctica per les morts correlatives de tres estimats personatges bons, savis i meravellosos. Ja en tenen notícia de dos d’ells, mossèn Lluís Raventós i l’advocat Matias Vives, per la Plumilla d’Antoni Coll, que em supera no només perquè en aquesta plana, sempre és al damunt meu. L’altre és el crític musical i professor universitari Roger Alier.

Mossèn Raventós era alt com un sant Pau, i se li escau perquè se’l sabia gairebé de memòria i l’havia recreat amb els seus textos i els seus dibuixos preciosos, aparentment infantils, però de la infantesa que prescriu l’Evangeli, que és la infantesa intel·lectual dels qui, en fer-se grans, continuen confiant en la ingenuïtat i la intuïció i estan oberts al misteri.

Em va dedicar el seu llibre Parábolas del Evangelio i li havia escoltat força reflexions de viva veu, prèdiques plenes de seny, domini de les Escriptures, bon humor, amplitud de mires, generositat... I molt de món, família de cellers i caves, neix a Raimat, rodejat de ceps que fan uns vins deliciosos, sap de ciència perquè es gradua en Farmàcia, doctor en Dret Canònic... Un privilegi haver-lo escoltat a tres metres i veure amb quina unció i carisma oficiava la litúrgia.

Matias Vives era a l’altra costat d’aquesta lluna. El vaig conèixer militant tots dos al partit comunista, el PSUC, que afortunadament no ens va fer soviètics i sí lluitadors contra la dictadura i per les llibertats polítiques i nacionals.

Era un bon jurista que va esdevenir un excel·lent parlamentari, d’aquella espècie en extinció dels qui no necessiten papers per pujar al faristol, i va ser un excel·lent advocat que no donava causa per petita, en puc donar fe perquè a mi em va lluitar fins a l’última pela injusta una extorsió energètica. Vam guanyar i al damunt, quan li deia que em passés la minuta, em responia «ja ho trobarem».

Roger Alier es va doctorar amb una tesi sobre els orígens de l’òpera a Barcelona i la seva vida el va encimbellar com –no hi ha hipèrbole– un dels millors crítics d’òpera de la història. Era però tan bo en la ciència aplicada com en la ciència pura de les classes que impartia a la Universitat de Barcelona, un dels pocs professors que tenia alumnes no matriculats en la seva assignatura i que era aplaudit al final de tantes classes memorables.

Jo vaig ser una temporada el seu ‘jefe’ a La Vanguardia, on coordinava els crítics musicals, i parlàvem de les dues carreres que tots dos vam estudiar però que no vam exercir: la medicina i el piano. Un dia que em vaig trobar amb tots els crítics musicals ocupats i em calia cobrir un concert important, li vaig demanar que fes ell l’article.

Em va respondre que ell era crític d’òpera. Vaig objectar: «Vinga, Roger, que tu ets músic i ho faràs de nassos». Va fer efectivament una crítica tan cum laude com la seva tesi. Va fer-me una de les seves bromes angleses: «Quan la gent em va veure al Palau, es pensaven que s’havien equivocat i que eren al Liceu».